El mal de memòria

Ens anem fent grans. Paulatinament aquest pensament se li anava escolant en la quotidianitat sense que se n’adonés. El millor és afrontar-ho amb prudència, va pensar, preparar-se per guanyar temps al temps a base de previsió. Era com invertir en un mateix.

Amb aquest esperit va començar a preparar-se unes pràctiques fitxes en què recollia la seva vida, els seus records. La primera contenia la informació fonamental: Joan Puig Pinyol, nascut el 6 e juny de 1943 al barri de Gràcia. Noms dels pares, del seu germà, dels fills, dels nebots. Fins i tot va pensar a deixar espai per anar-hi apuntant els néts, però va decidir que quan fos el moment ja els obriria fitxes dedicades.

Es va anar engrescant a fer fitxes. El feia feliç. Per una banda s’adonava que havia viscut molt, que tenia feina a apuntar-ho tot! Per una altra banda, reviure tots i cadascun dels detalls de la vida viscuda li permetia tornar-la a viure, amb la reconfortant sensació que hi era a temps, que encara recordava perfectament els episodis que, de manera aparentment desendreçada, l’havien dut diligentment fins al present. I vinga a escriure, que de coses per explicar no li’n faltaven!

Amb el pas dels dies l’augment continuat de la producció el va fer adonar que havia de començar a dividir el temps entre períodes d’escriptura i períodes de catalogació. No sempre escrivia en ordre cronològic, i sovint no recordava amb exactitud la data de tal o tal esdeveniment. Calia, de tant en tant, prendre distància de les fitxes escrites, que començaven a ocupar un espai notable, i mirar d’anar-les ordenant.

L’estudi se li va anar omplint de fitxes. Cada cop tenia menys temps per escriure’n de noves, atrafegat com estava a fer-ne piles, etiquetar-les, reordenar-les de tant en tant. Sortosament l’obra ja escrita l’alliberava de la pressa per escriure el que encara hi faltava. En canvi, posar ordre a la creació ja feta era cada cop més imprescindible perquè tot plegat tingués sentit.

Finalment, un dia va trobar una fitxa que el va encisar. Començava dient: “Sóc en Joan Puig Pinyol, i vaig néixer el 6 de juny de 1943 al barri de Gràcia.” Es va engrescar amb la lectura, i d’una fitxa va passar a llegir amb voracitat la següent.

Des d’aquell dia ja no va escriure més. Va trobar que era molt més entretingut mirar de saber més coses d’aquell home minuciós i endreçat, i va pensar que potser ell hauria de començar a pensar a apuntar-se les coses per no oblidar-les mai.

L’avi matern

Avui em ve de gust rememorar el meu avi matern. L’avi Pere ja era mort quan jo vaig néixer. Però la mare me’l va fer proper. És el meu avi.

L’avi Pere era de Múrcia, però com cantava La Trinca, se sentia tan integrat que deia xarnegos als que havien vingut més tard. Era un català nascut a Múrcia i domiciliat a Manresa, un murcià del Bages.

Era carreter d’ofici. La mare comenta que mai no li va sentir un renec. Suposo que era un home tan senzill que no podia estar per seguir tots els tòpics. Com que amb el carro no feia calaix, feia també de carboner: s’enfilava a les canals de Montserrat i feia carbó d’alzina als plans que, encara avui, conserven les cicatrius de les carboneres. I tot plegat sense renegar a casa; té el seu què.

Era un home senzill, i també tenia les seves coses. Es veu que tenia tirada a beure; de vegades la plaça de sant Domènec (de santu Domingu que en deien aleshores) se li feia petita per enfilar cap al carrer de la Llum, on vivia. No era una vida de conte, però era una vida viscuda fins al fons.

M’estimo l’avi Pere tal com la mare me l’ha transmès. La seva vida forma part de la meva. Per això no m’estranya que, quan sento parlar de postgraus, màsters i altres titulacions d’Esade, no experimenti gaire admiració, sinó més aviat hi senti el xerric d’una patinada provinent d’una orde poc habituada a fer-ne: la dels jesuïtes.

El sopar

Ja és tot un homenet. S’ha preparat a fons, com cal, durant anys. És hora de treure partit als màsters i postgraus que li han pagat a preus sumptuaris. És hora de menjar-se el món.

Ha preparat el sopar amb cura. Ha elaborat la llista de convidats amb precisió quirúrgica. Ha sospesat cada nom. El lloc triat és especial, resultarà a satisfacció de tothom. L’ambient serà procliu, íntim però distès. Més d’un dissenyador li envejaria l’encert.

«Gràcies per venir. Heus-me aquí. Hem de fer grans coses, l’esperit emprenedor ha de lluir. Saben prou de què els parlo; només els demano que m’hi facin lloc. Saben que no els fallaré, sé que no em fallaran. Els demano amb il·lusió el que estic cert que els podré retornar centuplicat.»

Estira i arronsa amb cadascú en la mesura justa. Les converses flueixen agradables, operatives. A cada bescanvi, un petit pas. Les nòvies de casa bona demanen un festeig llarg. Ho sap i se sap un mestre en aquests afers. S’hi aboca i va recollint-ne els fruits.

El vi és excel·lent i li dóna el punt de bravesa de què no es voldria veure mancat. Arriba un moment que la natura demana tribut, s’excusa amb elegància i elegantment va a l’excusat. Mentre buida la bufeta repassa mentalment el seu pla magistral i sent una onada d’orgull. La sort és per a qui se la treballa. Endavant, cap a reblar el clau.

Torna al menjador i el canvi operat frega el prodigi. Les mirades l’eviten destrament, les converses es tanquen en cercles que tenen cura a no incloure’l. La noia que apuntava un apropament prometedor està enfeinada a seguir els vitricolls del que diu algú altre. Es multipliquen les mirades als rellotges, les observacions sobre com passa el temps, i la gent desfila cap a la sortida. Es passa de puntetes pel ritual dels «ha estat molt bé» i els «ja ens veurem».

L’homenet es queda sol, se’n sent, se’n fa un tip. No sap quina cara fer-hi. No té dades per presentar-se un informe: no sap què ha fallat. Tira cap a casa. Hi arriba, es despulla d’esma i no s’adona que en tornar del servei s’ha deixat la bragueta ostentosament oberta. Fins i tot una punta de la camisa en surt pel trau, en un origami de manca d’urbanitat. Tant és, ja no ho sabrà mai.

I mentre estès al llit espera la son comença a pensar en l’endemà; valora la possibilitat de girar-se contra el món, de cridar, d’indignar-se. Però l’han educat per guanyar, i de manera reflexa va traçant mentalment el pla que l’ha de dur, finalment, a l’èxit social que, per inversió i per nissaga, li pertoca.

La cançó perfecta

Quan s’asseu amb la guitarra, té ja un vague esquema mental dels acords que encadenarà en la introducció de la seva nova cançó. Engega amb facilitat, va anotant la música que li brolla seguida, natural. No hi ha tensió creativa, perquè no hi ha lluita contra cap element aliè. Cap idea se li escapa, perquè cap idea arriba abans d’hora, cap és sobrera. La melodia, l’harmonia, la lletra…, cada peça va encaixant al seu lloc com mai no s’ha esdevingut abans.

Sap que la té. Surt decidit a publicar-la, a cantar-la. I agrada, a fe que agrada. Tothom la vol sentir, la vol tornar a sentir, la vol taral·lejar, la vol tenir. És la cançó perfecta, la cançó definitiva, la cançó per a tothom. Arrasa.

La ven, una vegada, i mil, i desenes de milions de vegades. La gent paga de grat per tenir-la, per tornar-la a sentir. Ningú vol sentir res més. Desapareix la pirateria, i desapareix també el mercat de les discogràfiques. No hi ha marge per a cap altra música. La cançó perfecta ho amara tot.

Aviat entoma l’onada el cinema. Les bandes sonores han perdut el sentit, totes sonen fades, ara. Sense bandes sonores originals, les pel·lícules van perdent l’interès, afronten el seu propi ridícul mut. Malviuen els documentals més marginals en cercles cada cop més reduïts.

La televisió i la ràdio se’n ressenten. Els anuncis sense música, ara que cap altra música és possible, desperten una irritació suprema. Les marques, per no prendre mal, en fugen corrents. Mancades de finançament i delmades en la programació, televisió i ràdio perden tot sentit i desapareixen.

La població perd interès per tot el que no sigui la benaurança suprema de la cançó perfecta: sentir-la, taral·lejar-la, moure’s seguint-ne el ritme, marcant-ne les cadències… És un gaudi complet, rodó, inacabable. Els enfrontaments s’esllangueixen, les guerres acaben. Ningú no contempla la pau absoluta perquè tothom segueix la cançó perfecta.

Les obligacions es desatenen, els compromisos s’obvien. Tot el cos social cau en la paràlisi, en l’ensalm melòdic. S’obliden les penes, no es nota la gana, no es percep la set. La gent vesteix amb parracs esfilagarsats que van caient a mesura que perden les subjeccions.

Seria la possible fi de la humanitat; una fi indolora i, per què no dir-ho, feliç. Però un sord té la pensada que es poden foradar els timpans dels encantats i recuperar-los per a la civilització. I, pel mòdic preu de la sordesa permanent, la humanitat es refà i es prepara per viure deu mil anys més de prosperitat.

Figuretes – 1. Els usuaris novells

(L’original d’aquest article era un guió que es va emetre pel programa «Cafè i cigarro» –@cafeicigarro a Twitter– el dia 22 d’abril de 2011.)

Twitter és com la vida mateixa: amb això deixaríem resolta la qüestió «Què és Twitter?» Avancem.

En aquest apunt estudiarem el nou usuari de Twitter, un personatge que cal conèixer de prop perquè de lluny se’l veu molt petit.

Quan un nou usuari comença a Twitter, comença sota zero: Twitter el castiga amb un ou, que haurà de portar fins que sigui capaç de canviar-se la foto del perfil. És la nova campaneta que s’ha de fer sonar fins al guariment o la mort. Portar l’ou més d’un dia es considera zoofília i el tractament no entra per la seguretat social. Quan l’ou es clou en surt la foto del perfil d’usuari. La nova foto és una mostra de la imaginació o la creativitat de cadascú, i en general fa que es trobi a faltar quan l’usuari tenia un ou a la foto.

El següent pas és seguir altres usuaris. Alguns nouvinguts fracassen davant l’assimilació del concepte «altres». Convé portar l’alteritat treballada de casa.

En aquest punt és convenient, abans de passar de cinc seguidors, criticar ferotgement tota forma d’expressió que ultrapassi el concepte «mi mamá me mima». Algunes dianes fàcils: masaenfurecida, Alex de la Iglesia, Buenafuente.

A continuació vindria el pas d’aconseguir seguidors. Afortunadament el nouvingut disposa d’abundant documentació al respecte, escrita per gent a qui no segueix ningú o bé que és seguida per gent que els coreja versots i els tira verdures passades.

Tot seguit ve la valoració dels follow i followers com un reflex de l’equilibri del cosmos. Al cosmos se li’n refot l’equilibri, exactament igual que als altres usuaris. El nouvingut evoluciona amb rapidesa i descobreix el concepte unfollow, amb el qual ataca els desaprensius que no l’estimen ni besen els llocs per on trepitja de manera immediata. L’unfollow és una arma temible, que ha arribat a devastar l’ego de més d’un preadolescent. Germans, pau i amor. Posem una flor a cada unfollow.

És freqüent començar per escriure un twit de l’estil: «A veure com funciona això.» Hi ha usuaris que acaben aquí la seva etapa de formació. Per a aquests usuaris val la pena recordar que la lectura és un noble art i que la imitació només està bé si pràcticament és indetectable.

Consells per a nous usuaris

No us esforceu a tenir un nom d’usuari propi i aclaridor. Un nom com ara @Joans_Joseps_i_ases_12425 demostra una lloable obstinació per portar el nom que realment desitgeu.

Seguiu usuaris consagrats. Un usuari consagrat és el que té un bon nombre d’usuaris però, sobretot, que no arriba als centenars de milers. Aquests són els reconsagrats, i Twitter no pot fer ells el que no ha pogut fer la natura.

Imiteu els usuaris que us agradin. Escriviu com ells. Pentineu-vos com ells. Una jugada guanyadora és robar-los el nom i en general la identitat. Robeu-los la vida, la família, les amistats. Gaudiu de la vostra paranoia: Twitter és per passar-ho bé.

Mireu de ser sincers. La vostra vida interessa i molt a una colla de desconeguts. Si no teniu res millor a dir, expliqueu el vostre esmorzar. Potser un dia la gent posarà el vostre nom a un esmorzar, com els va passar als usuaris @Continental i @Americà.

Escriviu amb faltes d’ortografia. És molt divertit veure explotar el cap de la gent que es pensa que el llenguatge escrit és una forma de comunicació amb convencions i normes.

Si una cosa us importa molt, twitegeu amb majúscules. La gent amb dificultats de comprensió us podrà seguir millor i, amb el temps, tindreu una legió de seguidors experts en el balbuceig. Penseu que a l’hora de donar-vos un òrgan són tan vàlids com els superdotats.

No desvirtualitzeu mai ningú. Qui vol conèixer gent que se’ns podria assemblar perillosament?

Finalment, recordeu que el nombre de follows és el marcador del joc de Twitter. Feu el que sigui per elevar-lo: despulleu-vos en públic, insulteu la ministra Sinde, ataqueu tot el que es desviï de la vostra imatge al mirall amb aferrissament, blasmeu els que no us segueixen, insulteu els que no twitegen, feu mofa dels que twitegen més que vosaltres i, en general, no estigueu mai d’acord en res amb ningú, tret que ho hagi dit el vostre amic imaginari.

De pingüins i de gaseles

Fa temps un amic em va explicar que els pingüins, quan es desplacen plegats damunt d’un iceberg, de tant en tant en fan caure un dels del perímetre a l’aigua; si un depredador se’l cruspeix saben que encara hi ha perill i, per tant, continuen quiets i s’esperen un temps a repetir la prova.

Un pas més enllà em va semblar que anava el cas que exposava algú (no recordo qui, en demano disculpes), que explicava que, quan un gran felí ataca un ramat de gaseles, l’enemic de la gasela no és el depredador sinó la gasela del costat, i que la gràcia rau a ser la que corre més de les dues.

En tots dos casos hi veig un rerefons comú: entre els éssers gregaris, l’individu resta supeditat al grup. Els humans també som bàsicament gregaris, per bé que amb una complexitat emocional i intel·lectual diguem-ne més sofisticada. Així, quan passa una desgràcia, com ara el sisme del Japó amb les conseqüències que ha arrossegat (tsunami, accident nuclear), em fa l’efecte que el primer que pensem és que és una sort que hagi passat allà baix i no sota els nostres peus. Ens sentim alleujats, més com més greu és la tragèdia. Però tot seguit truca a la porta un sentiment de culpa per haver reaccionat així, i aquesta culpa fa que maniobrem com mai no se li acudiria a una gasela o a un pingüí: ens lamentem amargament que aquestes coses passin i, d’alguna manera, volem compartir el dolor dels que pateixen, a la recerca d’una expiació.

Tanmateix no ens bevem l’enteniment, i doncs mirem de compartir el dolor dins del que en podríem dir una proporció adequada. I, amb un sentit pràctic que ens porta a avaluar les coses pel valor econòmic, recollim diners, donem alguna cosa, fins i tot dediquem temps a «aquella pobra gent». No perdem el seny: no ens arrenquem un braç per mirar que el lleó de torn, si hi ha sort, amb això ja faci. D’altra banda, sabem prou bé que si ens falta un braç, el proper lleó que passi vindrà de dret cap a nosaltres, i les altres gaseles ens avançaran sense gaire miraments.

Aquesta és la contradicció que traiem a passejar cada matí, i el fet de resoldre-la en fals ens garanteix tornar-la a trobar aviat. Podem apujar les apostes i indignar-nos amb els creients o amb els no creients en la religió que us faci més gràcia o l’ateisme que preferiu per poder descarregar la frustració en els que són més a prop; tant és: continua essent un pegat.

Trobo que, si assumim que quan en passa una de gravetat 8,9 a l’escala de Richter toca entomar i tornar-hi un cop passada la tamborinada, tindrem el cap més clar per menar una conducta i prendre unes decisions que s’adiguin amb l’elevada opinió que tenim de nosaltres mateixos. Tinc la impressió que el Japó ens ha donat i ens dóna una lliçó de país ben preparat per als terratrèmols, que encaixa el seu sofriment i malda per sortir-se’n.

Potser podríem treure’n un ensenyament que ens servís per fer alguna cosa més útil que lamentar-nos en cercles o emprendre accions que, ja em perdonareu, de vegades freguen el ridícul. Potser si fem una mirada rigorosa al nostre país, als nostres governants, a les nostres estructures, als nostres protocols de seguretat i al seguiment que se’n fa, a l’adequació de tota mena de mitjans a les necessitats presents i futures de la població; si som seriosos davant la mediocritat, del malversament dels cabals (públics, però també privats); si rebutgem amb fermesa comportaments inadequats envers el bé comú per part de tots (perquè tots hi tenim alguna obligació); aleshores, potser se’ns acudiran coses per fer que poden ajudar-nos a estar previnguts per allò que ens pugui passar.

Si ho fem bé, si més no aconseguirem una cosa: quan ens en passi alguna, de grossa o de petita, no ens asseurem a plorar amb l’esperança que ens portin la solució de fora. Sabrem que hem fet el que bonament hem pogut, i acceptarem millor el que ens arribi, perquè fet i fet, tampoc es podia preveure. O, si més no, en el temps transcorregut haurem estat ocupats a fer una cosa amb sentit. Que és més del que podem dir tot sovint.

Crea fama i jeu a la palla

Fins ara no m’havia adonat prou de la saviesa que amaga aquest principi castellà del “crea fama y échate a dormir”. Twitter demostra ara que si has assolit la fama abans d’entrar-hi el més assenyat és estar-te quietonet i mirar què fan els grans, que ara resulta que no són tu.

I és que Twitter s’ha fet gran, en tota l’extensió de la paraula. Els qui hi són de fa temps comencen a enyorar aquells bons temps en què hi havia menys gent, la relació era més propera i hom podia ser un mateix sense massa manies. Ara, però, arriba una corrua d’usuaris de tota mena: els uns famosos d’altres mitjans amb les seves dèries adquirides, altres provinents d’altres xarxes socials o sistemes de missatgeria amb tics diferents. Benvinguts, passeu, passeu. A Twitter hi cabem tots.

Avui Boris Izaguirre publica a “El País” un article en què hi diu la seva sobre els problemes dels famosos a Twitter. Bé, hi diu més coses, hi afegeix reflexions de sociologia d’emergència i experiències en primera persona. Però en essència fa una barrija-barreja de casos de famosos i amb una intencionalitat encomiable ve a dir allò de “Els rics també ploren”. Cosa que no és certa: aquí plorem tots; el que aconsegueixen més sovint els rics és mamar. Anem a pams.

Primer de tot es queixa que Ricky Martin i els seus amics no li van tornar resposta quan els va adreçar un tweet. Que no s’enganyi: el van posar al seu lloc. Això va així, ja es feia abans que tinguéssim ordinadors i se’n diu cercles socials. Benvingut al món real.

Segon, en el cas de Jordi González ningú se li ha tirat al damunt per denunciar el tracte vexatori sofert per Carla Antonelli; d’això cadascú se n’ha fet el ressò que ha estimat convenient. Seguint la màxima que la notícia és quan l’home mossega el gos, el que ha passat és que Jordi González ha insultat greument algú que se li adreçava. Cert, després se’n retracta i demana disculpes (tot i que guardant-se un roc a la faixa). Però que no s’enganyi ningú: aquesta retractació també ha estat citada; jo mateix ho vaig fer, però també, per esmentar un mitjà amb més volada, el diari “Ara” de divendres 11 de febrer. I l’interessat ha tingut un gest que l’honora: no ha esborrat els tweets com si aquí no hagués passat res, cosa que ha contribuït a desarmar l’abast de les reaccions (encara queda gent que valora la sinceritat) i ens porta al següent cas.

Tercer, la fiscalia contra David Bisbal. Tot va començar amb un desafortunat tweet en què venia a dir que era una pena veure les piràmides tan poc transitades i expressant el desig que acabés aviat la revolta a Egipte. Per molt que el senyor Izaguirre vegi rastres de poesia en la imatge, per a un expert en intel·ligència emocional aquest tweet no té ni mitja bufetada: en el nostre món veiem les piràmides com un lloc de visita turística i hi ha un impediment al camí que trenca la postal. Punt. Això sol ja té la seva gràcia, però el que va encendre les ires és que el senyor Bisbal, en veure la que havia muntat (perquè l’havia muntat ell), va esborrar el tweet. Error: la gent fa reenviaments i captures de pantalla. Tot seguit va reaccionar tirant en cara la mala fe de la gent i el temps que tenien per perdre. Error: la gent pensa i diu el que li sembla, i el temps cadascú se l’administra com bonament sap i pot. Aquest segon tweet també el va esborrar al cap de poc; un cop més, massa tard. La resta és història, no histèria, senyor Izaguirre.

Quart, el cas Vigalondo. A diferència dels anteriors, ens trobem davant d’un twittaire que coneix el mitjà de temps i hi té crèdit. Vigalondo va apostar per una provocació oberta que, en el context, es va entendre com a tal. Hi va haver una part de seguidors que el van abandonar indignats, però fet i fet ara té força més seguidors a Twitter que abans. I els missatges han estat de suport, tant o més que de blasme. El mateix interessat, per aclarir dubtes, ha dit per activa i per passiva que no nega l’holocaust, i que li sap greu la polèmica generada. Per tant en aquest cas el que hi ha hagut és controvèrsia, no analfabetisme 2.0. Les batusses s’han ventilat en altres mitjans, principalment a “El País” i en la premsa rival. Però cregui’m, senyor Izaguirre, si li dic que a Twitter s’ha viscut com el que era.

Cinquè, Àlex de la Iglesia. Un altre cas totalment diferent de tots els altres. Ha dut una discussió complexa al Twitter –entre altres llocs–, ha dialogat a peu de carrer amb tothom qui ho ha volgut i ha mantingut una postura basada en els diferents inputs que ha anat rebent. Twitter no li ha fet cap mal; ell no ha fet cap mal a Twitter. Em sembla que els moderns en diuen “Win-Win”.

Sisè, el calaix de sastre dels famosos per motius que poc o gens tenen a veure amb l’àmbit de la comunicació. Fan la seva. Ningú els en priva. El nombre de seguidors els serveix de marcador per avaluar el quocient de fama. Em sembla bé. Puc no seguir-los, si no són del meu interès. Me’n puc isolar fins a cotes altíssimes. A diferència dels diaris, de les ràdios i de les teles, puc no saber-ne pràcticament res. En tot cas, me n’arriben els comentaris dels meus coneguts; bé, així sé de què es parla a la màquina del cafè. Si Paris Hilton comenta els seus dinars i sopars a Twitter, no fa ni més ni menys que el que faig jo quan vaig a veure a ma mare o el que fa qui vol amb qui vol. Però a Twitter la capacitat de crear bombolles dins les quals cadascú hi diu la seva és superior a la majoria de mitjans de comunicació que se m’acuden.

Per tancar, penso que el senyor Boris Izaguirre és un ideòleg adequat per traslladar als mass media la percepció que té d’iniciatives com Twitter. Sense rigor, a cop de fílies i fòbies, passant per alt que el fet comunicatiu és com és des de fa mil·lennis. Ell viu al seu barri, i jo al meu. Però quan un mitjà ha de vendre quantitats les fotos les va a fer al seu, de barri. I a tots dos ens sembla normal. Perquè ho és.