Amor a primera vista

Avui he tingut ocasió de viure un d’aquells episodis que et reconcilien amb la vida. Per raons que no fan al cas he hagut d’anar a urgències. A la sala d’espera ens hi hem anat aplegant una colla de candidats a pacients, i cadascú passava l’estona segons les seves preferències i migrades possibilitats. Una bona dona llegia una revista; es veu que es tractava d’una dona amb fermes creences relacionades amb la recerca col·lectiva del coneixement i la bondat de compartir-lo, perquè en un moment donat, sense alçar la vista de la revista, ha preguntat a tothom i a ningú en concret: «¿Qué significa la palabra “utopía”?», i tot seguit ha esperat, com correspon a algú de fermes conviccions. Una altra bona dona, captivada per l’idealisme de la socràtica investigadora, hi ha pensat un moment i li ha respost: «No lo sé, pero esto mejor que se lo pregunte dentro al medico». I esclar, no he tingut més remei que enamorar-me de totes dues del tot i per sempre.

Anuncis
| Deixa un comentari

Les virtuts del cagar

Quan jo n’era petitet passava sovint per davant d’un quiosc del carrer Ferran, d’aquells entaforats en un portal. En aquell quiosc hi havia entre moltes altres publicacions una que em tenia el cor robat: era un petit llibret titulat “Les virtuts del cagar”. No vaig saber mai si el llibre es venia molt i el senyor del quiosc en tenia una pila per anar reposant o bé si no en va vendre ni un i l’exemplar que em tenia fascinat era sempre el mateix.

Jo sabia que no podia accedir a aquell llibret perquè a casa eren partidaris dels eufemismes. Els pares, a la més lleu insubordinació en el llenguatge, em deien: “No diguis paraulotes”, i avall.

No sé si és per (de)formació rebuda, però el cas és que trobo que els eufemismes tenen la seva gràcia. Per fer anar eufemismes s’ha de tenir vocabulari: t’obliguen a saber com es diu una cosa i a trobar una altra manera de dir-la. També tenen l’encant d’allò que es vol dir però no es diu; els eufemismes són per a gent versada en els sobreentesos, amb capacitat d’empatia. Per sota hi corre intel·ligència social.

Totes les produccions humanes generen tard o d’hora subproductes. En el cas dels eufemismes aquest procés es va materialitzar en l’aparició del “llenguatge políticament correcte”: l’eufemisme va quedar colgat sota una gruixuda capa de sentit polític. El sobreentès per dir una cosa que fa de mal dir es posa al servei d’una posició bel·ligerant. El “políticament correcte” no és una manera més elegant –o fins intel·ligent– de parlar sinó que pretén dictar de què es pot parlar i de què no. Mentre que el pobre eufemisme substituïa, el “políticament correcte” tapa, amaga; sense embuts: censura.

Però les coses sempre poden empitjorar, i el “políticament correcte” ha deixat pas a les inefables “línies vermelles”. En són una versió agressiva: el mateix color vermell ja apunta una amenaça. Però tot plegat és fictici: una línia vermella se suposa que no es pot creuar; davant d’una línia vermella hom hauria d’intuir un latent: “Si la creues et passarà de tot”. Tanmateix, ja en el seu origen polític es fa servir en situacions en què qui ho diu sovint no té cap mena de força per dissuadir-ne el creuament. La línia vermella és una aparença, semblant en fons i forma a la cua que desplega un paó. Simula una determinació que no té on recolzar-se.

Com és natural, un concepte tan simple i buit de contingut com les línies vermelles ha reeixit notablement a les xarxes socials. Qualsevol que vulgui blasmar algú altre per haver fet ús de la seva llibertat d’expressió tira una ratlla vermella i a córrer. Les línies vermelles han esdevingut la feble arma de les dictadures unipersonals: es pot proclamar als quatre vents què es pot dir i què no. Parlar de línies vermelles dóna a l’interessat la sensació d’elevar-se moralment per dictar les normes com fa tot bon dictador massa mandrós per envair països que es limita a emprenyar en la distància curta.

Mentre no s’entengui que si no t’agrada el que diu un altre el pots deixar de llegir –el pots deixar de seguir–, hi ha una situació d’analfabetisme funcional 2.0 que impedeix gaudir adequadament de les xarxes socials. Convé recordar que la lectura no és mai innocent: hom llegeix i entén allò que vol, no sempre allò que l’emissor ha volgut escriure.

I el cas és que jo em vaig quedar sense el meu “Les virtuts del cagar” i mai no sabré si m’hauria canviat la vida.

| 1 comentari

Quatre-cents de QI

L’ésser humà més intel·ligent del món es desperta i instantàniament cobra consciència de si mateix. Com cada dia es lleva, es dutxa i esmorza un cafè amb llet i un suc de taronja. Se’n va a l’estudi i hi fulleja els diaris per trobar-hi l’habitual aiguabarreig de trivialitats i consignes del dia al gust de cada grup editorial. Escolta a la ràdio les diferents emissores per trobar-hi l’habitual aiguabarreig de trivialitats i consignes del dia al gust de cada grup editorial. Navega per internet per trobar-hi l’habitual aiguabarreig de trivialitats i consignes del dia al gust de cada editor. I, com cada dia, obre el segon calaix, en treu una pistola i es clava un tret al vel del paladar.

Publicat dins de Contes | Deixa un comentari

Adversus TT

Dia sí dia també, algun analista del 2.0 fa un aprofundit estudi social basat en els temes que corren pels Trending Topics de Twitter. Perquè després diguem que ja no hi ha plagues bíbliques com les d’abans.

Entrar a Twitter és sovint una nova manera de d’anar a la màquina del cafè a veure què s’hi comenta. És una disposició d’ànim especial, en què s’aprofita per fer una parada, deixar-se anar i establir un nivell de comunicació ritual, senzill, amb tots els automatismes a l’abast. És un moment de beneïda mandra mental. Hi vas amb ganes de dir-hi la teva, sigui quin sigui el tema. Pots triar entre mostrar-t’hi a favor, en contra o buscar una manera creativa de manifestar-t’hi indiferent; tant és. L’important és el fet mateix de trobar-te amb altres i fer-la petar.

Els Trending Topics en aquest quadre vindrien a ser la radiografia del que es comenta. És a dir, serien el resum d’allò de què parla la colla quan es deixa anar, quan el que cerca no és el debat sinó la proximitat, la integració en un grup.

Però convé tenir present a més que els Trending Topics són en gran mesura un mesurador d’ecos. Si t’entretens a mirar els continguts de qualsevol dels temes del moment, acostumes a trobar-hi:

  • A l’origen, un tuit (o piulada) d’algú conegut que manifesta quelcom sobre un tema.
  • A continuació, tot un seguit de retuits (o repiulades) de gent que vindrien a ser el «Guaita què diu».
  • Després vénen un enfilall de mostres de suport al punt de vista expressat, o simplement de sintonia amb el tema posat damunt la taula. Els «Jo també» de tota la vida.
  • Acostumen a seguir les mostres de cansament. Allò de «Què pesats esteu amb el tema tal o tal». Aquesta fase genera al seu torn la seva onada de retuits (o repiulades) i de mostres de suport al cansament, la qual cosa si hi ha sort genera al seu torn un nou moviment pendular de gent que manifesta que està tipa dels que estan tips de tot.
  • Finalment, s’acostuma a produir la fase de negació. De cop resulta que tot de gent que no deia ni piu (no piulava, he, he) manifesta el seu desacord absolut amb el punt de vista inicial, ja sigui per oposició frontal o bé perquè mentre es parla de tal tema no s’està parlant de tal altre tema, cosa aquesta que és irrellevant si és o no certa. Si hi ha sort és el gran moment dels trolls, que surten a veure què troben i normalment fan fortuna perquè en aquest punt la població ja està a punt per saltar alegrement sobre qualsevol cosa que es bellugui.

Tot aquest procés està molt bé, perquè recrea fidelment les converses de bar o de carrer i per tant és un punt a favor de Twitter haver sabut aportar un canal fidel als hàbits inveterats de la gent. Els mals vénen, però, quan qui no s’ha tret de sobre aquesta manera de debatre més aviat mandrosa intenta fer passar bou per bèstia grossa i sota l’aparença d’una anàlisi rigorosa del pols de la societat (o més encara, com a pretesa anàlisi realista-naturalista de la condició humana) fa d’aquesta intranscendència una notícia. I apa, que qui dia passa, any empeny.

| Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Es pot perdre la il·lusió?

Sí.

| 4 comentaris

El calendari de la democràcia

SiouxAra que arrenca una campanya electoral és una bona ocasió per parlar del calendari de la democràcia que regula el cicle de les nostres vides públiques.

Comencem per acotar el terme campanya electoral, que és el lapse de temps que va de la precampanya electoral fins al dia de reflexió previ a les eleccions. La tradició dicta que la campanya engegui amb l’enganxada de cartells, durant la qual els caps de cartell enganxen, precisament, els cartells de les seves candidatures. És el moment de proclamar: “Jo represento la millor opció, i aquí us enganxo una còpia ampliada de mi mateix perquè quedi ben clar”. (Un altre dia potser parlarem de la disminució que cal tenir per ser capaç de dir “jo represento la millor opció” sense morir immediatament de vergonya.) Sembla que podria dir-se molt més sobre la campanya electoral, però dissortadament només conté un enfilall d’obvietats repetides fins a avorrir les pedres.

Acabada la campanya electoral arriba el dia de reflexió. És el dia que els candidats fan veure que es lleven una mica més tard, que esmorzen amb la família o amb la col·lecció de mascotes, normalment en una tauleta d’una terrassa, i –el més curiós de tot– gairebé sempre en companyia d’un fotògraf professional que ja que hi és en fa el reportatge i el publica al mitjà afí. Hi ha diaris que aprofiten per publicar una foto de tots els candidats plegats, amb la pretensió que veure’ls tots de cop farà que el votant, en lloc de patir una embòlia i fugir enfollit cap al bosc, estudiarà el catàleg i farà una tria sospesada i assenyada.

Ve a continuació el dia de les eleccions. És la festa de la democràcia, i per celebrar-ho es fa el sacrifici ritual d’una part de la població, que s’ocupa de les meses electorals, amb els seus presidents, vocals i suplents. La tradició d’aquest dia tan assenyalat dicta que els candidats si pot ser han d’anar a votar d’hora. Diu la llegenda que una vegada un candidat va anar a votar a la tarda, però no n’hi ha proves fefaents, i també diu la llegenda que com més fotògrafs coincideixin al moment de votar el candidat millor li aniran els resultats; d’això sí que n’hi ha proves més que fefaents.

El dia després del dia de les eleccions comença immediatament la precampanya electoral. És aquest un període relativament llarg que sol començar per l’avaluació dels resultats obtinguts. Per “avaluació de resultats” cal entendre “manera de llegir els resultats que ens faci quedar com a guanyadors”. És el moment de màxima creativitat per part dels representants dels partits, que han donat perles de saviesa interpretativa que mereixen un treball a part. A continuació ve una fase durant la qual els partits s’acomoden als resultats obtinguts –si els ha anat bé– o ho fan veure –en cas contrari–. En una suau gradació uns partits van passant a escridassar els altres fins que hi ha prou cacau com per pensar a fer unes noves eleccions. Un cop triada la data, la darrera part d’aquest període s’amaneix amb sondejos i és norma parlar de canvi; haver pogut canviar o no les coses fins aquest moment no afecta.

I sant tornem-hi gloriós.

| Deixa un comentari

Per què tot va malament

NO HO SÉ!! ESCOLTI, NO HO SÉ!!

| Deixa un comentari