El boc expiatori

L’Israel de l’Antic Testament tenia una festivitat anual que consistia a imposar les mans damunt d’un boc per tal de traslladar-li les culpes, els pecats, tot allò no resolt, no aclarit, no acceptat, i aviar la pobra criatura cap al desert. Era un sacrifici ritual que permetia al poble fer net de causes pendents amb el seu déu i començar un nou període anual amb la consciència neta.

Tret del boc implicat, que dono per descomptat que dissentia de la idoneïtat del procés i del final poc feliç al seu entendre, trobo que era una molt bona manera d’expressar la incapacitat humana per resoldre tots els conflictes que ens afligeixen, per llegir tots els fets que passen al món i als quals no sabem trobar resposta. Expiació, neteja, comptadors a zero i tornem-hi que no ha estat res.

M’hi ha fet pensar la recent tragèdia de l’atropellament massiu pel tren a Castelldefels. El tren anava per on tocava, els passos eren habilitats, el maquinista estava en condicions per fer la feina. I caram, creuar les vies és perillós, és imprudent, i els fets ho van corroborar. Al cap d’un parell de dies de l’accident vaig llegir un article a El País en què un parell de maquinistes comentaven que tot maquinista sap prou bé què vol dir tenir una experiència com aquesta, perquè amb als anys tots els maquinistes s’hi acaben trobant. Es veu que la condició humana no dóna per a gaire més: creuar les vies és perillós, però les creuem i de tant en tant algun s’hi deixa la pell; per tant creuar les vies és perillós, i el cercle resta tancat.

S’han sentit veus (recordo les d’un cònsul i d’un ambaixador) que no es van avenir a parlar d’imprudència per part de les víctimes fins que no s’haguessin dut a terme les investigacions. Em va semblar que era una manera de deixar passar el temps, d’esperar, perquè un cop ha passat el cop calent res no és tan transcendent com semblava (passats encara no deu dies ja no se’n parla). Però aquesta manera d’actuar deixa l’angoixa, la tragèdia viscuda, mal curats, no pas expiats. I anem fent feix, perquè tampoc permet fer pedagogia; no permet dir: “nen, això no es fa, mira què passa”, i la mort dels accidentats esdevé una mica més absurda.

Tot això ens ho anem tirant a l’esquena i un bon dia descobrim, amb un punt de sorpresa, que anem pel món crispats i no n’acabem de saber el motiu. I és cert, que no el sabem, perquè el motiu és un mosaic de petites i grans ferides mal curades que hem anat estalviant per fer un dia el gasto i clavar un cop de puny damunt d’una taula que segurament no en té la culpa. Al final, era més civilitzat el boc expiatori.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Història, Societat i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s