Registres vitals

Fa una estona, tot petant la xerrada sobre la pel·lícula “Gladiator” amb @trinamilan (http://trinamilan.cat/) mitjançant el Twitter, hem sortit a parlar, per associació gairebé lliure d’idees, de tres conceptes i la seva desitjable interacció: morir per una idea, literatura i campanya electoral. La Trina m’ha convidat a escriure un apunt a dues mans (ella en fa un al seu blog, jo faig aquest al meu) i a veure què en surt. Com que la idea m’ha vingut de nou, m’hi he apuntat corrents.

Morir per una idea és un concepte que en general diria que es considera passat de moda (com si fa deu, vint o trenta anys hagués viscut una edat d’or!). Els atemptats terroristes, les immolacions estil bonzo o el ranxo Waco no contribueixen precisament a fer-ne una tendència. I, tanmateix, quan una narració èpica, ben estructurada, presenta algú que dóna la vida pel que considera una causa noble, hi sintonitzem com el primer dia. Es podria adduir que el mèrit prové de l’obra artística, però no té per què ser així: una biografia rigorosa d’algú que ho ha donat tot, fins a la mort, per una causa noble, per un trajecte vital viscut fins a la fi, produeix el mateix efecte.

La literatura és una activitat que ens permet interactuar amb el somni, amb visions noves de la realitat o fins i tot amb realitats radicalment noves. Més a fons, ens permet rebre un acte comunicatiu d’algú que ha dedicat una pila d’hores, d’experiència, de mètode…, és a dir, de temps vital, i respondre, al nostre torn, amb un acte vital tan intens com és una estona de lectura. A mi la lectura de literatura em sembla sobretot un acte comunicatiu vital, intens.

I la campanya electoral? Desenganyem-nos: és la pota d’aquest tamboret que balla. Ens hi apropem amb un escepticisme que no deixa gaire marge a les experiències vitals. Desenganyats per campanyes anteriors i pel capteniment quotidià dels aparats dels partits, sabem que viurem un espectacle amb decorats de cartó pedra. La contradicció latent és colossal: sabem que ens hi juguem l’elecció dels més ben preparats, dels més abnegats, dels aristoi (els millors) perquè facin del nostre dia a dia dels propers anys un temps el millor possible. Hi ha en joc conceptes capitals, èticament parlant, com ara honestedat, justícia, generositat, abnegació, solidaritat… I no ens ho creiem. Massa bonic per ser cert. I els partits se n’encomanen, compostos en el fons per gent que som nosaltres, i en tenen prou d’anar fent la viu-viu amb política de mercat en què el principal és disputar la clientela a la paradeta del costat, al partit del costat. Política de betes i fils.

Definitivament, hem d’aconseguir que les idees per les quals val la pena morir, i la Literatura, la comunicació com a sagrament de la vitalitat, entrin al cor d’una activitat social tan transcendental com són unes eleccions, i que com a societat ens prenguem cada campanya electoral com un procés de maduració, personal i col·lectiva. Sense aquesta experiència d’anar a fons, un cop més, tots plegats, representarem uns pastorets que ni tan sols tenen un guió literàriament interessant.

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Registres vitals

  1. cookainomano ha dit:

    Com deia en Georges Brassens, mourir pour des idées, d’acord, mais de mort lente

  2. Alfred ha dit:

    “Una versión más moderna y sofisticada de la máxima de Smith es la “teoría de la inversión en política” del economista político Thomas Ferguson, según la cual las elecciones son ocasiones en las que grupos de inversores se unen para controlar al Estado seleccionando a los arquitectos de las políticas que estarán al servicio de sus intereses.

    http://blogs.publico.es/noam-chomsky/44/indignacion-erronea-en-las-elecciones-de-eeuu/

  3. Indi Gent ha dit:

    Avui ningú moriria (gratis) per la patria. Caldria fer molta publicitat per modificar aquesta perniciosa costum i ara com ara surt més barat prometre als immigrants que si s’allisten, a més de cobrar una pasta tindran papers. I si no, puta calle, a l’estil Camacho.
    http://www.elpais.com/articulo/espana/PP/catalan/conmina/inmigrantes/trabajo/marchen/Espana/elpepuesp/20101110elpepunac_17/Tes

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s