Procrastinar

“Procrastinar” és un error. Qualsevol altra cosa que en pugui dir ha de gravitar al voltant d’aquesta insubstituïble clau de volta.

És un error fonètic, una paraula llarga i difícil de dir. La seqüència de “pr” seguit de “cr”, amb vocals fortes entremig fan que les llengües poc o mal preparades s’embarbussin i en surtin trontollant. El més freqüent és trobar-se “procastinació”, en què una erra paga els plats trencats, com quan un corredor de tanques les va tombant en el seu desfici per arribar a la meta.

És també un error de moda. Les modes en el llenguatge fan més mal que bé, perquè difonen paraules mal enteses, poc païdes. La viquipèdia detalla tres variants de procrastinació, totes les quals clamen a crits l’ajuda d’un bon psicòleg o d’un equip en el cas de mediocritats. Però a peu de carrer la fem servir com un calaix de sastre per referir-nos a coses deixades per a l’endemà, a l’engròs.

És un error idiomàtic. L’idioma té una gran riquesa, i englobar tot de conceptes en una sola paraula és una simplificació empobridora. El català té frases fetes, com ara “fer el mandra” o “fer el ronso”, que indiquen que el català habitualment s’ha centrat en allò que la persona deixa de fer i hauria d’estar fent. “Procrastinar” afegeix un component d’ansietat estèril, paralitzant, que prou ens podríem estalviar. Al mandrós se’l motiva, si us plau per força, a fer allò que no vol fer, i avall va. En canvi, al procrastinador se li obre al davant un futur de sessions de teràpia, d’adquisició de llibres d’autoajuda, de posar-se –en els casos terminals– en mans d’un coach. Un bon mandrós, un d’aquells que es fan dir sí senyor (penso en en Carles Reixach, per posar un exemple de casa) és un pou de saviesa; un procrastinador és un malalt.

“Procrastinar” és un error: fer-ho i dir-ne. Ajornem-ne l’ús tant com puguem. Automàticament serem millors persones, i recuperarem la facultat de la parla.

Aquesta entrada s'ha publicat en altres, Societat i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 respostes a Procrastinar

  1. ga ha dit:

    El títol em feia mandra però, un cop llegit l’article, li dono la raó.

  2. Albert Cuesta ha dit:

    D’acord, pero ens cal un mot alternatiu per referir-nos al que fem

  3. Rut (@Rutdegramenet) ha dit:

    Mandregem, mandregem, que la civada, que la civada.
    Mandregem, mandregem, que la civada… (aquí hi aniria “guanyarem”, però potser s’hauria de canviar, i fa mandra buscar una paraula que hi quedi bé).

    En resumint el seu apunt: procrastinar és una paraulota lletja i antipàtica. Esborrem-la!

  4. Dani ha dit:

    De fet, ni tan sols surt als diccionaris…
    Aquesta paraula la vaig sentir primer en anglès. Després vaig descobrir que també existia en castellà (evidentment, és d’origen llatí). Llavors vaig pensar que també podria existir en català, però no.

  5. Noe ha dit:

    Dir en català ‘procrastinar’ és un error perquè aquesta paraula no existeix en català. Prou. En les llengües on existeix es pot dir i no té afegides aquestes idees de psicòleg cassolà que afegeixes. Que moltes vagades es fassi un ús incorrecte no és motiu per acabar amb la paraula, és motiu per corregir l’ús incorrecte. En castellà, per exemple, vol dir “diferir, aplazar”, es a dir, deixar per després allò que s’ha de fer. No implica cap malaltia psicològica ni social. En anglès tampoc.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s