Crea fama i jeu a la palla

Fins ara no m’havia adonat prou de la saviesa que amaga aquest principi castellà del “crea fama y échate a dormir”. Twitter demostra ara que si has assolit la fama abans d’entrar-hi el més assenyat és estar-te quietonet i mirar què fan els grans, que ara resulta que no són tu.

I és que Twitter s’ha fet gran, en tota l’extensió de la paraula. Els qui hi són de fa temps comencen a enyorar aquells bons temps en què hi havia menys gent, la relació era més propera i hom podia ser un mateix sense massa manies. Ara, però, arriba una corrua d’usuaris de tota mena: els uns famosos d’altres mitjans amb les seves dèries adquirides, altres provinents d’altres xarxes socials o sistemes de missatgeria amb tics diferents. Benvinguts, passeu, passeu. A Twitter hi cabem tots.

Avui Boris Izaguirre publica a “El País” un article en què hi diu la seva sobre els problemes dels famosos a Twitter. Bé, hi diu més coses, hi afegeix reflexions de sociologia d’emergència i experiències en primera persona. Però en essència fa una barrija-barreja de casos de famosos i amb una intencionalitat encomiable ve a dir allò de “Els rics també ploren”. Cosa que no és certa: aquí plorem tots; el que aconsegueixen més sovint els rics és mamar. Anem a pams.

Primer de tot es queixa que Ricky Martin i els seus amics no li van tornar resposta quan els va adreçar un tweet. Que no s’enganyi: el van posar al seu lloc. Això va així, ja es feia abans que tinguéssim ordinadors i se’n diu cercles socials. Benvingut al món real.

Segon, en el cas de Jordi González ningú se li ha tirat al damunt per denunciar el tracte vexatori sofert per Carla Antonelli; d’això cadascú se n’ha fet el ressò que ha estimat convenient. Seguint la màxima que la notícia és quan l’home mossega el gos, el que ha passat és que Jordi González ha insultat greument algú que se li adreçava. Cert, després se’n retracta i demana disculpes (tot i que guardant-se un roc a la faixa). Però que no s’enganyi ningú: aquesta retractació també ha estat citada; jo mateix ho vaig fer, però també, per esmentar un mitjà amb més volada, el diari “Ara” de divendres 11 de febrer. I l’interessat ha tingut un gest que l’honora: no ha esborrat els tweets com si aquí no hagués passat res, cosa que ha contribuït a desarmar l’abast de les reaccions (encara queda gent que valora la sinceritat) i ens porta al següent cas.

Tercer, la fiscalia contra David Bisbal. Tot va començar amb un desafortunat tweet en què venia a dir que era una pena veure les piràmides tan poc transitades i expressant el desig que acabés aviat la revolta a Egipte. Per molt que el senyor Izaguirre vegi rastres de poesia en la imatge, per a un expert en intel·ligència emocional aquest tweet no té ni mitja bufetada: en el nostre món veiem les piràmides com un lloc de visita turística i hi ha un impediment al camí que trenca la postal. Punt. Això sol ja té la seva gràcia, però el que va encendre les ires és que el senyor Bisbal, en veure la que havia muntat (perquè l’havia muntat ell), va esborrar el tweet. Error: la gent fa reenviaments i captures de pantalla. Tot seguit va reaccionar tirant en cara la mala fe de la gent i el temps que tenien per perdre. Error: la gent pensa i diu el que li sembla, i el temps cadascú se l’administra com bonament sap i pot. Aquest segon tweet també el va esborrar al cap de poc; un cop més, massa tard. La resta és història, no histèria, senyor Izaguirre.

Quart, el cas Vigalondo. A diferència dels anteriors, ens trobem davant d’un twittaire que coneix el mitjà de temps i hi té crèdit. Vigalondo va apostar per una provocació oberta que, en el context, es va entendre com a tal. Hi va haver una part de seguidors que el van abandonar indignats, però fet i fet ara té força més seguidors a Twitter que abans. I els missatges han estat de suport, tant o més que de blasme. El mateix interessat, per aclarir dubtes, ha dit per activa i per passiva que no nega l’holocaust, i que li sap greu la polèmica generada. Per tant en aquest cas el que hi ha hagut és controvèrsia, no analfabetisme 2.0. Les batusses s’han ventilat en altres mitjans, principalment a “El País” i en la premsa rival. Però cregui’m, senyor Izaguirre, si li dic que a Twitter s’ha viscut com el que era.

Cinquè, Àlex de la Iglesia. Un altre cas totalment diferent de tots els altres. Ha dut una discussió complexa al Twitter –entre altres llocs–, ha dialogat a peu de carrer amb tothom qui ho ha volgut i ha mantingut una postura basada en els diferents inputs que ha anat rebent. Twitter no li ha fet cap mal; ell no ha fet cap mal a Twitter. Em sembla que els moderns en diuen “Win-Win”.

Sisè, el calaix de sastre dels famosos per motius que poc o gens tenen a veure amb l’àmbit de la comunicació. Fan la seva. Ningú els en priva. El nombre de seguidors els serveix de marcador per avaluar el quocient de fama. Em sembla bé. Puc no seguir-los, si no són del meu interès. Me’n puc isolar fins a cotes altíssimes. A diferència dels diaris, de les ràdios i de les teles, puc no saber-ne pràcticament res. En tot cas, me n’arriben els comentaris dels meus coneguts; bé, així sé de què es parla a la màquina del cafè. Si Paris Hilton comenta els seus dinars i sopars a Twitter, no fa ni més ni menys que el que faig jo quan vaig a veure a ma mare o el que fa qui vol amb qui vol. Però a Twitter la capacitat de crear bombolles dins les quals cadascú hi diu la seva és superior a la majoria de mitjans de comunicació que se m’acuden.

Per tancar, penso que el senyor Boris Izaguirre és un ideòleg adequat per traslladar als mass media la percepció que té d’iniciatives com Twitter. Sense rigor, a cop de fílies i fòbies, passant per alt que el fet comunicatiu és com és des de fa mil·lennis. Ell viu al seu barri, i jo al meu. Però quan un mitjà ha de vendre quantitats les fotos les va a fer al seu, de barri. I a tots dos ens sembla normal. Perquè ho és.

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Crea fama i jeu a la palla

  1. ga ha dit:

    Tu puta madre, guapa!

  2. Sophia Blasco ha dit:

    Cada mitjà té les seves regles de joc particulars.

  3. Josep Brâut ha dit:

    Sempre podem trobar feina mantenint el twitter i facebook d’algun famós.

    Per increïble que sembli, hi ha més gent que llegeix el meu blog que no pas seguidors de les meues piulades (http://twitter.com/brautasuno)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s