La cançó perfecta

Quan s’asseu amb la guitarra, té ja un vague esquema mental dels acords que encadenarà en la introducció de la seva nova cançó. Engega amb facilitat, va anotant la música que li brolla seguida, natural. No hi ha tensió creativa, perquè no hi ha lluita contra cap element aliè. Cap idea se li escapa, perquè cap idea arriba abans d’hora, cap és sobrera. La melodia, l’harmonia, la lletra…, cada peça va encaixant al seu lloc com mai no s’ha esdevingut abans.

Sap que la té. Surt decidit a publicar-la, a cantar-la. I agrada, a fe que agrada. Tothom la vol sentir, la vol tornar a sentir, la vol taral·lejar, la vol tenir. És la cançó perfecta, la cançó definitiva, la cançó per a tothom. Arrasa.

La ven, una vegada, i mil, i desenes de milions de vegades. La gent paga de grat per tenir-la, per tornar-la a sentir. Ningú vol sentir res més. Desapareix la pirateria, i desapareix també el mercat de les discogràfiques. No hi ha marge per a cap altra música. La cançó perfecta ho amara tot.

Aviat entoma l’onada el cinema. Les bandes sonores han perdut el sentit, totes sonen fades, ara. Sense bandes sonores originals, les pel·lícules van perdent l’interès, afronten el seu propi ridícul mut. Malviuen els documentals més marginals en cercles cada cop més reduïts.

La televisió i la ràdio se’n ressenten. Els anuncis sense música, ara que cap altra música és possible, desperten una irritació suprema. Les marques, per no prendre mal, en fugen corrents. Mancades de finançament i delmades en la programació, televisió i ràdio perden tot sentit i desapareixen.

La població perd interès per tot el que no sigui la benaurança suprema de la cançó perfecta: sentir-la, taral·lejar-la, moure’s seguint-ne el ritme, marcant-ne les cadències… És un gaudi complet, rodó, inacabable. Els enfrontaments s’esllangueixen, les guerres acaben. Ningú no contempla la pau absoluta perquè tothom segueix la cançó perfecta.

Les obligacions es desatenen, els compromisos s’obvien. Tot el cos social cau en la paràlisi, en l’ensalm melòdic. S’obliden les penes, no es nota la gana, no es percep la set. La gent vesteix amb parracs esfilagarsats que van caient a mesura que perden les subjeccions.

Seria la possible fi de la humanitat; una fi indolora i, per què no dir-ho, feliç. Però un sord té la pensada que es poden foradar els timpans dels encantats i recuperar-los per a la civilització. I, pel mòdic preu de la sordesa permanent, la humanitat es refà i es prepara per viure deu mil anys més de prosperitat.

Aquesta entrada s'ha publicat en Contes i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 respostes a La cançó perfecta

  1. Pare Bukkàkez ha dit:

    Aquí també parlant d’Alejando Sanz?

    No, va, de veritat: és fantàstic el relat.

  2. Manu ha dit:

    Maravilloso, espectacular!

  3. Poqui ha dit:

    Vostè està fet tot un Saramago. Enhorabona!

  4. marsanou ha dit:

    Molt perillosa la sordesa voluntària. Preciós, el relat.

  5. Serranillu ha dit:

    Cabró. QUe bo, el conte.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s