El sopar

Ja és tot un homenet. S’ha preparat a fons, com cal, durant anys. És hora de treure partit als màsters i postgraus que li han pagat a preus sumptuaris. És hora de menjar-se el món.

Ha preparat el sopar amb cura. Ha elaborat la llista de convidats amb precisió quirúrgica. Ha sospesat cada nom. El lloc triat és especial, resultarà a satisfacció de tothom. L’ambient serà procliu, íntim però distès. Més d’un dissenyador li envejaria l’encert.

«Gràcies per venir. Heus-me aquí. Hem de fer grans coses, l’esperit emprenedor ha de lluir. Saben prou de què els parlo; només els demano que m’hi facin lloc. Saben que no els fallaré, sé que no em fallaran. Els demano amb il·lusió el que estic cert que els podré retornar centuplicat.»

Estira i arronsa amb cadascú en la mesura justa. Les converses flueixen agradables, operatives. A cada bescanvi, un petit pas. Les nòvies de casa bona demanen un festeig llarg. Ho sap i se sap un mestre en aquests afers. S’hi aboca i va recollint-ne els fruits.

El vi és excel·lent i li dóna el punt de bravesa de què no es voldria veure mancat. Arriba un moment que la natura demana tribut, s’excusa amb elegància i elegantment va a l’excusat. Mentre buida la bufeta repassa mentalment el seu pla magistral i sent una onada d’orgull. La sort és per a qui se la treballa. Endavant, cap a reblar el clau.

Torna al menjador i el canvi operat frega el prodigi. Les mirades l’eviten destrament, les converses es tanquen en cercles que tenen cura a no incloure’l. La noia que apuntava un apropament prometedor està enfeinada a seguir els vitricolls del que diu algú altre. Es multipliquen les mirades als rellotges, les observacions sobre com passa el temps, i la gent desfila cap a la sortida. Es passa de puntetes pel ritual dels «ha estat molt bé» i els «ja ens veurem».

L’homenet es queda sol, se’n sent, se’n fa un tip. No sap quina cara fer-hi. No té dades per presentar-se un informe: no sap què ha fallat. Tira cap a casa. Hi arriba, es despulla d’esma i no s’adona que en tornar del servei s’ha deixat la bragueta ostentosament oberta. Fins i tot una punta de la camisa en surt pel trau, en un origami de manca d’urbanitat. Tant és, ja no ho sabrà mai.

I mentre estès al llit espera la son comença a pensar en l’endemà; valora la possibilitat de girar-se contra el món, de cridar, d’indignar-se. Però l’han educat per guanyar, i de manera reflexa va traçant mentalment el pla que l’ha de dur, finalment, a l’èxit social que, per inversió i per nissaga, li pertoca.

Aquesta entrada s'ha publicat en Contes, Societat i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s