El dia de l’Alzheimer

Aquesta nit he mantingut una discreta i interessant discussió a Twitter. Jo estava fent broma sobre l’Alzheimer (a base preguntar quan era el dia de l’Alzheimer, que per si algú no ho té present és avui) quan un twittaire m’ha recomanat que em mirés o em tornés a mirar, segons el cas, el documental “Bicicleta, cullera, poma”, i m’ha fet avinent que jo trepitjava una línia vermella.

Li he agraït la recomanació, naturalment, perquè l’he trobada molt adient per a un dia com avui. Però el cas és que m’han passat força les ganes de continuar fent broma amb tot un seguit de gent que, segons han tingut l’amabilitat de fer-me notar, els estava bé fer-ne. He tingut la gran, l’extraordinària sort que aquesta mateixa gent ha reconduït la situació cap a recomanacions de pel·lícules que tenien a veure amb els colors de diferents línies. Totes m’han fet gràcia, però per esmentar-ne un parell em quedo amb “Hulk” per creuar una línia verda o “Los bingueros” per allò de “han cantado línea”.

El debat de fons és antic i molt llarg, que cantava en Raimon. Es tracta de l’oportunitat de fer broma sobre temes que poden ofendre els altres. Com que els temes i les sensibilitats són infinits i s’entortolliguen de valent, és gairebé impossible bellugar un peu sense trepitjar un ull de poll.

Per això, entre molts altres motius, m’agrada Twitter. Si vols llegir algú, el llegeixes. Si te n’atipes, te’n vas. Tot molt civilitzat; tant, que cadascú s’hi pot sentir lliure de parlar del que cregui convenient amb el to que li sembli pertinent, amb la mateixa llibertat simètrica de deixar de seguir algú que l’ofèn o l’avorreix.

Però tots, poc o molt (i afortunadament), som sentits. Quan algú m’avisa que trepitjo una línia vermella, de primer em fa sentir important, perquè aquests dies de línies vermelles en parlen sobretot de vicepresidència del Govern cap amunt; però també em neguiteja una mica, perquè em porta a repassar què he dit i a mirar si sense adonar-me’n he ofès injustament. Tant si hi ha motiu com si no, el que se m’evapora pel camí són les ganes de fer broma, entès com mirar de passar-ho tots plegats el millor possible.

En el cas que ara m’ocupa, em fa l’efecte que el trumfo era la por. Una persona sensibilitzada per la malaltia i conscient que li podia passar a ella no estava per brocs i li ha molestat que jo en fes un tractament aparentment frívol.

Trobo just que es valorin els motius pels quals jo en feia broma, perquè si no s’entén per què dic una cosa, tant li fot el que digui. Em prenc molt seriosament fer broma. M’hi miro, m’hi passo estona procurant que tal o tal altre acudit tingui gràcia. Tot i que no ho sembli, descarto força twits perquè trobo que no tenen un mínim de gràcia o de contingut (depèn, que la meva línia editorial és de tots els colors de l’arc de sant Martí). I ho faig perquè em treballo la meva felicitat i la del meu entorn a pic i pala. Perquè vaig carregat de pors com qualsevol altre desgraciat que volta pel món. Perquè els fets i gent que m’envolten no sempre vénen de cara, però si m’arrepleguen amb un somriure trobo que fan de més bon passar. Perquè la meva matèria primera, jo mateix, té tants traus i sargits que si no se m’hi escapa un somriure de vegades n’hi hauria per llençar el barret al foc. Amb humor, cada situació, per dolenta que sigui, entra a l’arxiu com a una altra per explicar.

No és tant qüestió de decidir de què se’n pot fer broma com de reconèixer cadascú quins temes l’atemoreixen prou com perquè la por guardi la vinya i el somriure no hi pugui entrar. Per això, si una broma meva no us agrada, us demano que exerciu el vostre dret inalienable d’apartar-vos-en el temps i a la distància que us sembli. Però, sobretot, si us plau, no em feu malbé el moment de bon humor, perquè estic lluitant amb les meves, de pors, i per uns instants visc la bonica il·lusió que me n’estic sortint.

I ara, naturalment, em vindria de gust mirar “Memento”.

Aquesta entrada s'ha publicat en altres, Societat i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

7 respostes a El dia de l’Alzheimer

  1. Bertran ha dit:

    Ara volia contar-li un acudit que havia piulat sobre l’Alzheimer però no em ve. N’hauré de pensar un altre.

    Salut.

  2. ranga ha dit:

    M’ha agradat la seva entrada.
    Efectivament una de les virtuts del Twitter és que si alguna cosa no t’agrada marxes i llestos.
    No seré jo qui discuteixi la necessitat de mirar-se amb humor el que passa i el que ens passa. Faltaria. Però, com diria l’advocat de torn no és menys cert que, segons la situació, som més sensibles a determinades publicacions.

    A mi, ho confesso, va passar-me.
    Mentre el pare se’m moria a l’hospital a la màquina piluadissa triomfava l’etiqueta #porramorts.
    Oi que no cal dir res més? És ben cert allò de que cadascú explica la fira segons li va..

    Salut i un plaer llegir apunts sensats i, sobretot, pensats.
    Gràcies

  3. Albert ha dit:

    Vostè escriucamb gran raó i lucidesa. La broma du inherent el risc. Quan la fem a un amic en podem mesurar la sensibilitat però fent-la en públic resulta impossible. I toca escollir: o bé fem broma de tot sense complexes, esperant que els potencials ofenibles sabran contextualitzar la broma com allò que és, un joc; o bé tanquem la paradeta i a fer articles científics. I les tesis en 140 caràcters…mmm..

    Em poso dempeus davant els mestres de la broma que m’alegren el TL cada dia. Gràcies.

  4. marsanou ha dit:

    Un dia d’aquests li hem de fer un monument, sinyó.

  5. L'avi Joaquim ha dit:

    Gracies al Twitter soc descobert aquest bloc i el teu compte allà, ara et segueixo i espero que un bon dia facis humor amb qualsevol dels meus defectes, no et serà difícil, espero gaudir-ho, potser així el defecte triat s’empetitira un xic i t’ho podré agrair.

  6. Applause. ha dit:

    La gent s’ofèn per coses realment banals. Molts malalts de càncer fan humor amb la seva malaltia, perquè algunes coses o te les prens amb conya o malament vas. Jo m’entrebanco quan parlo i sé riure’m de mi mateixa. Però no s’ofenen els malalts de càncer sinò els altres. A cagar.

  7. trosdase ha dit:

    Encara recordo quant vaig gosar escriure un post irònic, al cap de poc vaig tindre que editar-lo, afegint “AVÍS PELS QUE ABUSEN D’ESNIFAR PEGAMENT: AQUEST ARTICLE ES IRÒNIC! REPETEIXO, IRÒNIC!”

    Pot semblar que m’entristeixi d’haver creat polèmica, però les visites al blog es van doblar! (efectivament van passar d’una a dos)

    Reconec que la reacció era previsible: dir coses com “demagogs de rastes hiper-poblades” a “ronyosos, dròpols pollosos” es garantia d’incomprensió

    L’humor es el fill bastard de l’enginy i les ganes de follar (perquè es fan xists per lligar oi?) malauradament no tothom està capacitat per captar l’humor mes subtil

    Per qui tingui curiositat de que va crear polèmica: http://trosdase.com/2011/10/14/visca-els-pares-de-la-patria/

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s