La lliçó del mestre

De bon matí m’he trobat un tweet del Jordi Basté (@jordibaste a Twitter). És el primer cop que se m’adreça. I no sé vosaltres però jo, quan el Basté se m’adreça, paro màquines i m’hi fixo, perquè ell fa història i tu i jo no. Endavant.

El tweet era el següent:

«@AmadeuBrugues ja saps que qualsevol temps passat a la ràdio va ser millor».

És una menció directa, sense cap relació aparent amb cap altre tweet. M’ha fet ballar el cap, perquè pel redactat sembla ben bé una resposta dins d’una conversa; oimés, indica que sap que sé coses quan, ho repeteixo, és el primer cop que se m’adreça.

Per motius familiars que no vénen al cas, sí que conec determinats temps passats a la ràdio i, fet i fet, jo no diria que fossin millors. Ara hi ha més pluralitat, hi ha molta i molt bona ràdio en català, i molts altres tòpics que no per ser-ho són menys certs. Per tant, he conclòs que o bé en Basté s’ha documentat en precari, cosa que dubto però no puc descartar, o bé darrere d’aquest tweet s’hi amaguen el·lipsis que m’haurien d’ajudar a entendre’l.

El cas és que tot plegat m’ha lligat molt millor quan he tirat un pèl enrere. Ahir un usuari a qui segueixo, @EliesDore, va publicar aquest tweet:

«Escolto el Basté i el Fuentes i em recorden aquell grup dels 80’s, “Radio Fotuda”. #baixon #rikensprojen»

El tweet em va fer gràcia i en vaig fer retweet, és a dir, el vaig reenviar textualment perquè la gent que em segueix a Twitter també el veiés. I em va fer gràcia perquè, en primer lloc, sóc de l’opinió que Twitter guanya molt si s’hi rondina; llegir contínuament coses com ara «ho fas molt bé» o «m’agrada molt tot el que fas i dius» em produeix una fatiga mental que ara no detallaré. En segon lloc, em va fer gràcia perquè si una cosa funciona a Twitter són els tòpics, i esmentar en una sola frase els dos grans líders d’audiència dels matins de Catalunya és una interessant sobresaturació de tòpic. Les emissores de ràdio més petites podrien lamentar-se que no surten a la llista; què hi farem, en un sistema de majories les coses van com van. I en tercer lloc, em va fer gràcia perquè hi ha un joc de paraules amb el grup musical Radio Futura i “Radio Fotuda” que té el seu què. De fet aventuraria que és la clau de volta del tweet, però com que no en sóc l’autor, déu me’n guard de fer elucubracions sense fonament.

Fer un retweet pot voler dir moltes coses. Sense entretenir-m’hi gaire, se m’acut que pot ser: una promoció de l’autor original (per donar-lo a conèixer), una adhesió més o menys incondicional al que diu el tweet, o convidar a riure’s d’un disbarat (el «mira quina una n’ha dit aquell» en versió 2.0). Fins i tot pot incloure alhora més d’un d’aquests significats, i de fet passa molt sovint.

Recapitulem: la meva hipòtesi és que el tweet de què vaig fer retweet ahir ha arribat d’alguna manera al Jordi Basté, el qual m’ha respost a mi (no pas a l’autor original del tweet) fent servir un format de resposta no convencional. El motiu és senzill: no es pot respondre un retweet directament a la persona que l’ha fet, sinó només a l’autor original.

Com a episodi de comunicació em sembla un desgavell, perquè l’emissor del tweet l’adreça a qui no toca (és com matar el missatger), i el receptor de la resposta ha de fer un treball de recerca i un apunt al seu blog per interpretar d’on vénen els trets.

Crec, finalment, que el Jordi Basté ha escrit la seva resposta a títol personal, i un comunicador que no comunica bé fora de l’activitat laboral em sembla algú que no s’endú feina a casa. Aquest és un principi de saviesa que m’apunto, perquè és dels bons.

Un gran gest contra la pobresa

El passat dia 22 de novembre va comparèixer a la Comissió de Benestar, Família i Immigració el president de la Federació d’Associacions de Gent Gran de Catalunya (FATEC), el senyor Mario Cugat Leseurs. Durant la seva intervenció, en un moment en què parlava sobre la pobresa al nostre país i com el llindar que la marca es manté alt des de temps inveterats, va suggerir una solució que m’ha deixar bocabadat.

La idea que proposava el senyor Cugat era tan senzilla com això: que cada deu anys totes les administracions públiques –totes, des del Govern central fins als ajuntaments– fessin els seus pressupostos amb base zero. És a dir, cada deu anys, fer tabula rasa i tornar a començar a dissenyar com cobrir necessitats. L’objectiu d’aquesta mesura seria desfer-nos de la immensa faramalla que comporta l’acumulació al llarg dels anys d’organismes, institucions, comissions i altres romanços que disparen la despesa pública i no són ni eficients ni necessaris.

Ho trobo una idea tan brillant, fàcil d’aplicar i de resultats esperançadorament prometedors, que estic raonablement segur que aquesta mesura no la veurem mai aplicada, ni nosaltres ni la nostra descendència. És per aquest motiu que m’ha fet gràcia deixar-la ressenyada aquí, en aquest blog, en què cada nova entrada és un nou estirabot.

El dia de l’Alzheimer

Aquesta nit he mantingut una discreta i interessant discussió a Twitter. Jo estava fent broma sobre l’Alzheimer (a base preguntar quan era el dia de l’Alzheimer, que per si algú no ho té present és avui) quan un twittaire m’ha recomanat que em mirés o em tornés a mirar, segons el cas, el documental “Bicicleta, cullera, poma”, i m’ha fet avinent que jo trepitjava una línia vermella.

Li he agraït la recomanació, naturalment, perquè l’he trobada molt adient per a un dia com avui. Però el cas és que m’han passat força les ganes de continuar fent broma amb tot un seguit de gent que, segons han tingut l’amabilitat de fer-me notar, els estava bé fer-ne. He tingut la gran, l’extraordinària sort que aquesta mateixa gent ha reconduït la situació cap a recomanacions de pel·lícules que tenien a veure amb els colors de diferents línies. Totes m’han fet gràcia, però per esmentar-ne un parell em quedo amb “Hulk” per creuar una línia verda o “Los bingueros” per allò de “han cantado línea”.

El debat de fons és antic i molt llarg, que cantava en Raimon. Es tracta de l’oportunitat de fer broma sobre temes que poden ofendre els altres. Com que els temes i les sensibilitats són infinits i s’entortolliguen de valent, és gairebé impossible bellugar un peu sense trepitjar un ull de poll.

Per això, entre molts altres motius, m’agrada Twitter. Si vols llegir algú, el llegeixes. Si te n’atipes, te’n vas. Tot molt civilitzat; tant, que cadascú s’hi pot sentir lliure de parlar del que cregui convenient amb el to que li sembli pertinent, amb la mateixa llibertat simètrica de deixar de seguir algú que l’ofèn o l’avorreix.

Però tots, poc o molt (i afortunadament), som sentits. Quan algú m’avisa que trepitjo una línia vermella, de primer em fa sentir important, perquè aquests dies de línies vermelles en parlen sobretot de vicepresidència del Govern cap amunt; però també em neguiteja una mica, perquè em porta a repassar què he dit i a mirar si sense adonar-me’n he ofès injustament. Tant si hi ha motiu com si no, el que se m’evapora pel camí són les ganes de fer broma, entès com mirar de passar-ho tots plegats el millor possible.

En el cas que ara m’ocupa, em fa l’efecte que el trumfo era la por. Una persona sensibilitzada per la malaltia i conscient que li podia passar a ella no estava per brocs i li ha molestat que jo en fes un tractament aparentment frívol.

Trobo just que es valorin els motius pels quals jo en feia broma, perquè si no s’entén per què dic una cosa, tant li fot el que digui. Em prenc molt seriosament fer broma. M’hi miro, m’hi passo estona procurant que tal o tal altre acudit tingui gràcia. Tot i que no ho sembli, descarto força twits perquè trobo que no tenen un mínim de gràcia o de contingut (depèn, que la meva línia editorial és de tots els colors de l’arc de sant Martí). I ho faig perquè em treballo la meva felicitat i la del meu entorn a pic i pala. Perquè vaig carregat de pors com qualsevol altre desgraciat que volta pel món. Perquè els fets i gent que m’envolten no sempre vénen de cara, però si m’arrepleguen amb un somriure trobo que fan de més bon passar. Perquè la meva matèria primera, jo mateix, té tants traus i sargits que si no se m’hi escapa un somriure de vegades n’hi hauria per llençar el barret al foc. Amb humor, cada situació, per dolenta que sigui, entra a l’arxiu com a una altra per explicar.

No és tant qüestió de decidir de què se’n pot fer broma com de reconèixer cadascú quins temes l’atemoreixen prou com perquè la por guardi la vinya i el somriure no hi pugui entrar. Per això, si una broma meva no us agrada, us demano que exerciu el vostre dret inalienable d’apartar-vos-en el temps i a la distància que us sembli. Però, sobretot, si us plau, no em feu malbé el moment de bon humor, perquè estic lluitant amb les meves, de pors, i per uns instants visc la bonica il·lusió que me n’estic sortint.

I ara, naturalment, em vindria de gust mirar “Memento”.

Marededéusenyor, no tinc cap mena de criteri

Mira que hi ha indicis que apunten cap al fet incontrovertible que val més que no ensenyi els meus dibuixos! I amb la manca de criteri que em caracteritza, en publico un. I ves que no en vinguin més!

L’avi de la pipa

Aquest matí, mentre passejava pels carrers d’Olot i fumava amb pipa, se m’ha adreçat un home gran, a qui no tenia el gust de conèixer de res, i m’ha dit: “És molt bonica, aquesta pipa.” I ha afegit, ja en conversa (la meva part aquí és irrellevant, composta d’educació i escolta): “El meu avi sempre hi fumava, amb pipa. Un dia ens escridassava dient: ‘No trobo la pipa, qui me l’ha presa?’ I la duia a la boca!”

Fumar és dolent; nens, no fumeu. Però de vegades la combinació d’una persona gran amb ganes de saludar amb una persona que fuma amb pipa i té ganes d’escoltar fa que es produeixi un acte comunicatiu d’allò més agradable. I de passada n’he recollit una anècdota que m’ha fet gràcia i que consigno aquí per mirar que no se m’oblidi de seguida.

El mal de memòria

Ens anem fent grans. Paulatinament aquest pensament se li anava escolant en la quotidianitat sense que se n’adonés. El millor és afrontar-ho amb prudència, va pensar, preparar-se per guanyar temps al temps a base de previsió. Era com invertir en un mateix.

Amb aquest esperit va començar a preparar-se unes pràctiques fitxes en què recollia la seva vida, els seus records. La primera contenia la informació fonamental: Joan Puig Pinyol, nascut el 6 e juny de 1943 al barri de Gràcia. Noms dels pares, del seu germà, dels fills, dels nebots. Fins i tot va pensar a deixar espai per anar-hi apuntant els néts, però va decidir que quan fos el moment ja els obriria fitxes dedicades.

Es va anar engrescant a fer fitxes. El feia feliç. Per una banda s’adonava que havia viscut molt, que tenia feina a apuntar-ho tot! Per una altra banda, reviure tots i cadascun dels detalls de la vida viscuda li permetia tornar-la a viure, amb la reconfortant sensació que hi era a temps, que encara recordava perfectament els episodis que, de manera aparentment desendreçada, l’havien dut diligentment fins al present. I vinga a escriure, que de coses per explicar no li’n faltaven!

Amb el pas dels dies l’augment continuat de la producció el va fer adonar que havia de començar a dividir el temps entre períodes d’escriptura i períodes de catalogació. No sempre escrivia en ordre cronològic, i sovint no recordava amb exactitud la data de tal o tal esdeveniment. Calia, de tant en tant, prendre distància de les fitxes escrites, que començaven a ocupar un espai notable, i mirar d’anar-les ordenant.

L’estudi se li va anar omplint de fitxes. Cada cop tenia menys temps per escriure’n de noves, atrafegat com estava a fer-ne piles, etiquetar-les, reordenar-les de tant en tant. Sortosament l’obra ja escrita l’alliberava de la pressa per escriure el que encara hi faltava. En canvi, posar ordre a la creació ja feta era cada cop més imprescindible perquè tot plegat tingués sentit.

Finalment, un dia va trobar una fitxa que el va encisar. Començava dient: “Sóc en Joan Puig Pinyol, i vaig néixer el 6 de juny de 1943 al barri de Gràcia.” Es va engrescar amb la lectura, i d’una fitxa va passar a llegir amb voracitat la següent.

Des d’aquell dia ja no va escriure més. Va trobar que era molt més entretingut mirar de saber més coses d’aquell home minuciós i endreçat, i va pensar que potser ell hauria de començar a pensar a apuntar-se les coses per no oblidar-les mai.

L’avi matern

Avui em ve de gust rememorar el meu avi matern. L’avi Pere ja era mort quan jo vaig néixer. Però la mare me’l va fer proper. És el meu avi.

L’avi Pere era de Múrcia, però com cantava La Trinca, se sentia tan integrat que deia xarnegos als que havien vingut més tard. Era un català nascut a Múrcia i domiciliat a Manresa, un murcià del Bages.

Era carreter d’ofici. La mare comenta que mai no li va sentir un renec. Suposo que era un home tan senzill que no podia estar per seguir tots els tòpics. Com que amb el carro no feia calaix, feia també de carboner: s’enfilava a les canals de Montserrat i feia carbó d’alzina als plans que, encara avui, conserven les cicatrius de les carboneres. I tot plegat sense renegar a casa; té el seu què.

Era un home senzill, i també tenia les seves coses. Es veu que tenia tirada a beure; de vegades la plaça de sant Domènec (de santu Domingu que en deien aleshores) se li feia petita per enfilar cap al carrer de la Llum, on vivia. No era una vida de conte, però era una vida viscuda fins al fons.

M’estimo l’avi Pere tal com la mare me l’ha transmès. La seva vida forma part de la meva. Per això no m’estranya que, quan sento parlar de postgraus, màsters i altres titulacions d’Esade, no experimenti gaire admiració, sinó més aviat hi senti el xerric d’una patinada provinent d’una orde poc habituada a fer-ne: la dels jesuïtes.

El sopar

Ja és tot un homenet. S’ha preparat a fons, com cal, durant anys. És hora de treure partit als màsters i postgraus que li han pagat a preus sumptuaris. És hora de menjar-se el món.

Ha preparat el sopar amb cura. Ha elaborat la llista de convidats amb precisió quirúrgica. Ha sospesat cada nom. El lloc triat és especial, resultarà a satisfacció de tothom. L’ambient serà procliu, íntim però distès. Més d’un dissenyador li envejaria l’encert.

«Gràcies per venir. Heus-me aquí. Hem de fer grans coses, l’esperit emprenedor ha de lluir. Saben prou de què els parlo; només els demano que m’hi facin lloc. Saben que no els fallaré, sé que no em fallaran. Els demano amb il·lusió el que estic cert que els podré retornar centuplicat.»

Estira i arronsa amb cadascú en la mesura justa. Les converses flueixen agradables, operatives. A cada bescanvi, un petit pas. Les nòvies de casa bona demanen un festeig llarg. Ho sap i se sap un mestre en aquests afers. S’hi aboca i va recollint-ne els fruits.

El vi és excel·lent i li dóna el punt de bravesa de què no es voldria veure mancat. Arriba un moment que la natura demana tribut, s’excusa amb elegància i elegantment va a l’excusat. Mentre buida la bufeta repassa mentalment el seu pla magistral i sent una onada d’orgull. La sort és per a qui se la treballa. Endavant, cap a reblar el clau.

Torna al menjador i el canvi operat frega el prodigi. Les mirades l’eviten destrament, les converses es tanquen en cercles que tenen cura a no incloure’l. La noia que apuntava un apropament prometedor està enfeinada a seguir els vitricolls del que diu algú altre. Es multipliquen les mirades als rellotges, les observacions sobre com passa el temps, i la gent desfila cap a la sortida. Es passa de puntetes pel ritual dels «ha estat molt bé» i els «ja ens veurem».

L’homenet es queda sol, se’n sent, se’n fa un tip. No sap quina cara fer-hi. No té dades per presentar-se un informe: no sap què ha fallat. Tira cap a casa. Hi arriba, es despulla d’esma i no s’adona que en tornar del servei s’ha deixat la bragueta ostentosament oberta. Fins i tot una punta de la camisa en surt pel trau, en un origami de manca d’urbanitat. Tant és, ja no ho sabrà mai.

I mentre estès al llit espera la son comença a pensar en l’endemà; valora la possibilitat de girar-se contra el món, de cridar, d’indignar-se. Però l’han educat per guanyar, i de manera reflexa va traçant mentalment el pla que l’ha de dur, finalment, a l’èxit social que, per inversió i per nissaga, li pertoca.

La cançó perfecta

Quan s’asseu amb la guitarra, té ja un vague esquema mental dels acords que encadenarà en la introducció de la seva nova cançó. Engega amb facilitat, va anotant la música que li brolla seguida, natural. No hi ha tensió creativa, perquè no hi ha lluita contra cap element aliè. Cap idea se li escapa, perquè cap idea arriba abans d’hora, cap és sobrera. La melodia, l’harmonia, la lletra…, cada peça va encaixant al seu lloc com mai no s’ha esdevingut abans.

Sap que la té. Surt decidit a publicar-la, a cantar-la. I agrada, a fe que agrada. Tothom la vol sentir, la vol tornar a sentir, la vol taral·lejar, la vol tenir. És la cançó perfecta, la cançó definitiva, la cançó per a tothom. Arrasa.

La ven, una vegada, i mil, i desenes de milions de vegades. La gent paga de grat per tenir-la, per tornar-la a sentir. Ningú vol sentir res més. Desapareix la pirateria, i desapareix també el mercat de les discogràfiques. No hi ha marge per a cap altra música. La cançó perfecta ho amara tot.

Aviat entoma l’onada el cinema. Les bandes sonores han perdut el sentit, totes sonen fades, ara. Sense bandes sonores originals, les pel·lícules van perdent l’interès, afronten el seu propi ridícul mut. Malviuen els documentals més marginals en cercles cada cop més reduïts.

La televisió i la ràdio se’n ressenten. Els anuncis sense música, ara que cap altra música és possible, desperten una irritació suprema. Les marques, per no prendre mal, en fugen corrents. Mancades de finançament i delmades en la programació, televisió i ràdio perden tot sentit i desapareixen.

La població perd interès per tot el que no sigui la benaurança suprema de la cançó perfecta: sentir-la, taral·lejar-la, moure’s seguint-ne el ritme, marcant-ne les cadències… És un gaudi complet, rodó, inacabable. Els enfrontaments s’esllangueixen, les guerres acaben. Ningú no contempla la pau absoluta perquè tothom segueix la cançó perfecta.

Les obligacions es desatenen, els compromisos s’obvien. Tot el cos social cau en la paràlisi, en l’ensalm melòdic. S’obliden les penes, no es nota la gana, no es percep la set. La gent vesteix amb parracs esfilagarsats que van caient a mesura que perden les subjeccions.

Seria la possible fi de la humanitat; una fi indolora i, per què no dir-ho, feliç. Però un sord té la pensada que es poden foradar els timpans dels encantats i recuperar-los per a la civilització. I, pel mòdic preu de la sordesa permanent, la humanitat es refà i es prepara per viure deu mil anys més de prosperitat.

Figuretes – 1. Els usuaris novells

(L’original d’aquest article era un guió que es va emetre pel programa «Cafè i cigarro» –@cafeicigarro a Twitter– el dia 22 d’abril de 2011.)

Twitter és com la vida mateixa: amb això deixaríem resolta la qüestió «Què és Twitter?» Avancem.

En aquest apunt estudiarem el nou usuari de Twitter, un personatge que cal conèixer de prop perquè de lluny se’l veu molt petit.

Quan un nou usuari comença a Twitter, comença sota zero: Twitter el castiga amb un ou, que haurà de portar fins que sigui capaç de canviar-se la foto del perfil. És la nova campaneta que s’ha de fer sonar fins al guariment o la mort. Portar l’ou més d’un dia es considera zoofília i el tractament no entra per la seguretat social. Quan l’ou es clou en surt la foto del perfil d’usuari. La nova foto és una mostra de la imaginació o la creativitat de cadascú, i en general fa que es trobi a faltar quan l’usuari tenia un ou a la foto.

El següent pas és seguir altres usuaris. Alguns nouvinguts fracassen davant l’assimilació del concepte «altres». Convé portar l’alteritat treballada de casa.

En aquest punt és convenient, abans de passar de cinc seguidors, criticar ferotgement tota forma d’expressió que ultrapassi el concepte «mi mamá me mima». Algunes dianes fàcils: masaenfurecida, Alex de la Iglesia, Buenafuente.

A continuació vindria el pas d’aconseguir seguidors. Afortunadament el nouvingut disposa d’abundant documentació al respecte, escrita per gent a qui no segueix ningú o bé que és seguida per gent que els coreja versots i els tira verdures passades.

Tot seguit ve la valoració dels follow i followers com un reflex de l’equilibri del cosmos. Al cosmos se li’n refot l’equilibri, exactament igual que als altres usuaris. El nouvingut evoluciona amb rapidesa i descobreix el concepte unfollow, amb el qual ataca els desaprensius que no l’estimen ni besen els llocs per on trepitja de manera immediata. L’unfollow és una arma temible, que ha arribat a devastar l’ego de més d’un preadolescent. Germans, pau i amor. Posem una flor a cada unfollow.

És freqüent començar per escriure un twit de l’estil: «A veure com funciona això.» Hi ha usuaris que acaben aquí la seva etapa de formació. Per a aquests usuaris val la pena recordar que la lectura és un noble art i que la imitació només està bé si pràcticament és indetectable.

Consells per a nous usuaris

No us esforceu a tenir un nom d’usuari propi i aclaridor. Un nom com ara @Joans_Joseps_i_ases_12425 demostra una lloable obstinació per portar el nom que realment desitgeu.

Seguiu usuaris consagrats. Un usuari consagrat és el que té un bon nombre d’usuaris però, sobretot, que no arriba als centenars de milers. Aquests són els reconsagrats, i Twitter no pot fer ells el que no ha pogut fer la natura.

Imiteu els usuaris que us agradin. Escriviu com ells. Pentineu-vos com ells. Una jugada guanyadora és robar-los el nom i en general la identitat. Robeu-los la vida, la família, les amistats. Gaudiu de la vostra paranoia: Twitter és per passar-ho bé.

Mireu de ser sincers. La vostra vida interessa i molt a una colla de desconeguts. Si no teniu res millor a dir, expliqueu el vostre esmorzar. Potser un dia la gent posarà el vostre nom a un esmorzar, com els va passar als usuaris @Continental i @Americà.

Escriviu amb faltes d’ortografia. És molt divertit veure explotar el cap de la gent que es pensa que el llenguatge escrit és una forma de comunicació amb convencions i normes.

Si una cosa us importa molt, twitegeu amb majúscules. La gent amb dificultats de comprensió us podrà seguir millor i, amb el temps, tindreu una legió de seguidors experts en el balbuceig. Penseu que a l’hora de donar-vos un òrgan són tan vàlids com els superdotats.

No desvirtualitzeu mai ningú. Qui vol conèixer gent que se’ns podria assemblar perillosament?

Finalment, recordeu que el nombre de follows és el marcador del joc de Twitter. Feu el que sigui per elevar-lo: despulleu-vos en públic, insulteu la ministra Sinde, ataqueu tot el que es desviï de la vostra imatge al mirall amb aferrissament, blasmeu els que no us segueixen, insulteu els que no twitegen, feu mofa dels que twitegen més que vosaltres i, en general, no estigueu mai d’acord en res amb ningú, tret que ho hagi dit el vostre amic imaginari.