De pingüins i de gaseles

Fa temps un amic em va explicar que els pingüins, quan es desplacen plegats damunt d’un iceberg, de tant en tant en fan caure un dels del perímetre a l’aigua; si un depredador se’l cruspeix saben que encara hi ha perill i, per tant, continuen quiets i s’esperen un temps a repetir la prova.

Un pas més enllà em va semblar que anava el cas que exposava algú (no recordo qui, en demano disculpes), que explicava que, quan un gran felí ataca un ramat de gaseles, l’enemic de la gasela no és el depredador sinó la gasela del costat, i que la gràcia rau a ser la que corre més de les dues.

En tots dos casos hi veig un rerefons comú: entre els éssers gregaris, l’individu resta supeditat al grup. Els humans també som bàsicament gregaris, per bé que amb una complexitat emocional i intel·lectual diguem-ne més sofisticada. Així, quan passa una desgràcia, com ara el sisme del Japó amb les conseqüències que ha arrossegat (tsunami, accident nuclear), em fa l’efecte que el primer que pensem és que és una sort que hagi passat allà baix i no sota els nostres peus. Ens sentim alleujats, més com més greu és la tragèdia. Però tot seguit truca a la porta un sentiment de culpa per haver reaccionat així, i aquesta culpa fa que maniobrem com mai no se li acudiria a una gasela o a un pingüí: ens lamentem amargament que aquestes coses passin i, d’alguna manera, volem compartir el dolor dels que pateixen, a la recerca d’una expiació.

Tanmateix no ens bevem l’enteniment, i doncs mirem de compartir el dolor dins del que en podríem dir una proporció adequada. I, amb un sentit pràctic que ens porta a avaluar les coses pel valor econòmic, recollim diners, donem alguna cosa, fins i tot dediquem temps a «aquella pobra gent». No perdem el seny: no ens arrenquem un braç per mirar que el lleó de torn, si hi ha sort, amb això ja faci. D’altra banda, sabem prou bé que si ens falta un braç, el proper lleó que passi vindrà de dret cap a nosaltres, i les altres gaseles ens avançaran sense gaire miraments.

Aquesta és la contradicció que traiem a passejar cada matí, i el fet de resoldre-la en fals ens garanteix tornar-la a trobar aviat. Podem apujar les apostes i indignar-nos amb els creients o amb els no creients en la religió que us faci més gràcia o l’ateisme que preferiu per poder descarregar la frustració en els que són més a prop; tant és: continua essent un pegat.

Trobo que, si assumim que quan en passa una de gravetat 8,9 a l’escala de Richter toca entomar i tornar-hi un cop passada la tamborinada, tindrem el cap més clar per menar una conducta i prendre unes decisions que s’adiguin amb l’elevada opinió que tenim de nosaltres mateixos. Tinc la impressió que el Japó ens ha donat i ens dóna una lliçó de país ben preparat per als terratrèmols, que encaixa el seu sofriment i malda per sortir-se’n.

Potser podríem treure’n un ensenyament que ens servís per fer alguna cosa més útil que lamentar-nos en cercles o emprendre accions que, ja em perdonareu, de vegades freguen el ridícul. Potser si fem una mirada rigorosa al nostre país, als nostres governants, a les nostres estructures, als nostres protocols de seguretat i al seguiment que se’n fa, a l’adequació de tota mena de mitjans a les necessitats presents i futures de la població; si som seriosos davant la mediocritat, del malversament dels cabals (públics, però també privats); si rebutgem amb fermesa comportaments inadequats envers el bé comú per part de tots (perquè tots hi tenim alguna obligació); aleshores, potser se’ns acudiran coses per fer que poden ajudar-nos a estar previnguts per allò que ens pugui passar.

Si ho fem bé, si més no aconseguirem una cosa: quan ens en passi alguna, de grossa o de petita, no ens asseurem a plorar amb l’esperança que ens portin la solució de fora. Sabrem que hem fet el que bonament hem pogut, i acceptarem millor el que ens arribi, perquè fet i fet, tampoc es podia preveure. O, si més no, en el temps transcorregut haurem estat ocupats a fer una cosa amb sentit. Que és més del que podem dir tot sovint.

Deixa un comentari

Crea fama i jeu a la palla

Fins ara no m’havia adonat prou de la saviesa que amaga aquest principi castellà del “crea fama y échate a dormir”. Twitter demostra ara que si has assolit la fama abans d’entrar-hi el més assenyat és estar-te quietonet i mirar què fan els grans, que ara resulta que no són tu.

I és que Twitter s’ha fet gran, en tota l’extensió de la paraula. Els qui hi són de fa temps comencen a enyorar aquells bons temps en què hi havia menys gent, la relació era més propera i hom podia ser un mateix sense massa manies. Ara, però, arriba una corrua d’usuaris de tota mena: els uns famosos d’altres mitjans amb les seves dèries adquirides, altres provinents d’altres xarxes socials o sistemes de missatgeria amb tics diferents. Benvinguts, passeu, passeu. A Twitter hi cabem tots.

Avui Boris Izaguirre publica a “El País” un article en què hi diu la seva sobre els problemes dels famosos a Twitter. Bé, hi diu més coses, hi afegeix reflexions de sociologia d’emergència i experiències en primera persona. Però en essència fa una barrija-barreja de casos de famosos i amb una intencionalitat encomiable ve a dir allò de “Els rics també ploren”. Cosa que no és certa: aquí plorem tots; el que aconsegueixen més sovint els rics és mamar. Anem a pams.

Primer de tot es queixa que Ricky Martin i els seus amics no li van tornar resposta quan els va adreçar un tweet. Que no s’enganyi: el van posar al seu lloc. Això va així, ja es feia abans que tinguéssim ordinadors i se’n diu cercles socials. Benvingut al món real.

Segon, en el cas de Jordi González ningú se li ha tirat al damunt per denunciar el tracte vexatori sofert per Carla Antonelli; d’això cadascú se n’ha fet el ressò que ha estimat convenient. Seguint la màxima que la notícia és quan l’home mossega el gos, el que ha passat és que Jordi González ha insultat greument algú que se li adreçava. Cert, després se’n retracta i demana disculpes (tot i que guardant-se un roc a la faixa). Però que no s’enganyi ningú: aquesta retractació també ha estat citada; jo mateix ho vaig fer, però també, per esmentar un mitjà amb més volada, el diari “Ara” de divendres 11 de febrer. I l’interessat ha tingut un gest que l’honora: no ha esborrat els tweets com si aquí no hagués passat res, cosa que ha contribuït a desarmar l’abast de les reaccions (encara queda gent que valora la sinceritat) i ens porta al següent cas.

Tercer, la fiscalia contra David Bisbal. Tot va començar amb un desafortunat tweet en què venia a dir que era una pena veure les piràmides tan poc transitades i expressant el desig que acabés aviat la revolta a Egipte. Per molt que el senyor Izaguirre vegi rastres de poesia en la imatge, per a un expert en intel·ligència emocional aquest tweet no té ni mitja bufetada: en el nostre món veiem les piràmides com un lloc de visita turística i hi ha un impediment al camí que trenca la postal. Punt. Això sol ja té la seva gràcia, però el que va encendre les ires és que el senyor Bisbal, en veure la que havia muntat (perquè l’havia muntat ell), va esborrar el tweet. Error: la gent fa reenviaments i captures de pantalla. Tot seguit va reaccionar tirant en cara la mala fe de la gent i el temps que tenien per perdre. Error: la gent pensa i diu el que li sembla, i el temps cadascú se l’administra com bonament sap i pot. Aquest segon tweet també el va esborrar al cap de poc; un cop més, massa tard. La resta és història, no histèria, senyor Izaguirre.

Quart, el cas Vigalondo. A diferència dels anteriors, ens trobem davant d’un twittaire que coneix el mitjà de temps i hi té crèdit. Vigalondo va apostar per una provocació oberta que, en el context, es va entendre com a tal. Hi va haver una part de seguidors que el van abandonar indignats, però fet i fet ara té força més seguidors a Twitter que abans. I els missatges han estat de suport, tant o més que de blasme. El mateix interessat, per aclarir dubtes, ha dit per activa i per passiva que no nega l’holocaust, i que li sap greu la polèmica generada. Per tant en aquest cas el que hi ha hagut és controvèrsia, no analfabetisme 2.0. Les batusses s’han ventilat en altres mitjans, principalment a “El País” i en la premsa rival. Però cregui’m, senyor Izaguirre, si li dic que a Twitter s’ha viscut com el que era.

Cinquè, Àlex de la Iglesia. Un altre cas totalment diferent de tots els altres. Ha dut una discussió complexa al Twitter –entre altres llocs–, ha dialogat a peu de carrer amb tothom qui ho ha volgut i ha mantingut una postura basada en els diferents inputs que ha anat rebent. Twitter no li ha fet cap mal; ell no ha fet cap mal a Twitter. Em sembla que els moderns en diuen “Win-Win”.

Sisè, el calaix de sastre dels famosos per motius que poc o gens tenen a veure amb l’àmbit de la comunicació. Fan la seva. Ningú els en priva. El nombre de seguidors els serveix de marcador per avaluar el quocient de fama. Em sembla bé. Puc no seguir-los, si no són del meu interès. Me’n puc isolar fins a cotes altíssimes. A diferència dels diaris, de les ràdios i de les teles, puc no saber-ne pràcticament res. En tot cas, me n’arriben els comentaris dels meus coneguts; bé, així sé de què es parla a la màquina del cafè. Si Paris Hilton comenta els seus dinars i sopars a Twitter, no fa ni més ni menys que el que faig jo quan vaig a veure a ma mare o el que fa qui vol amb qui vol. Però a Twitter la capacitat de crear bombolles dins les quals cadascú hi diu la seva és superior a la majoria de mitjans de comunicació que se m’acuden.

Per tancar, penso que el senyor Boris Izaguirre és un ideòleg adequat per traslladar als mass media la percepció que té d’iniciatives com Twitter. Sense rigor, a cop de fílies i fòbies, passant per alt que el fet comunicatiu és com és des de fa mil·lennis. Ell viu al seu barri, i jo al meu. Però quan un mitjà ha de vendre quantitats les fotos les va a fer al seu, de barri. I a tots dos ens sembla normal. Perquè ho és.

Publicat dins de Societat | Etiquetat com a , | 3 comentaris

Salvats (conte curt)

Arribada que fou la fi dels temps, el Senyor del cel i la terra va pesar les ànimes dels homes i les dones i en va trobar de justos i de pecadors. Aleshores va seure al seu setial i va dir: “Que els justos es posin a la dreta i els pecadors, a l’esquerra.”

Els justos, obedients, es van adreçar cap a la dreta del Déu de la justícia i les bones maneres. Al seu torn els pecadors, atemorits, es van apressar cap a la que van entendre que era la seva pròpia esquerra. I fou així que una altra vegada es van trobar justos i pecadors junts al mateix costat. I per aquesta tonteria tots plegats es van salvar.

Publicat dins de Contes | Etiquetat com a | 3 comentaris

Grans dirigents

Sóc un gran admirador dels dirigents, des dels grans estadistes fins als que, com un post-it, porten adherit al final del seu càrrec un “adjunt”.

La raó? Doncs perquè molta gent està capacitada per prendre decisions lògiques; però per prendre’n de les altres, es veu que cal tenir formació i estudis.

Publicat dins de Societat | Etiquetat com a | Deixa un comentari

L’entrevista al senyor Anglada

Amb aquest apunt m’emparraré; som-hi, doncs, que a dalt la vista potser valdrà la pena.

Fa uns dies vaig poder llegir al diari ARA una entrevista a un personatge tan interessant com és en Martí Anglada: un home carregat d’anys d’ofici, amb molt per explicar, que es troba abocat a la realitat de la prejubilació. Sap greu per ell, però també per nosaltres, perquè perdem un competent corresponsal i un bon periodista. I no en sobren.

Hi ha persones que es forgen una trajectòria i es guanyen un respecte a base d’anys de feina ben feta. Quan et trobes davant d’una persona d’aquesta mena convé saber parar l’orella, amb atenció, perquè molt probablement hi ha més a escoltar que no pas a dir. Són constants en tota mena de narracions les referències a la visita a un mestre per part d’un no iniciat; invariablement, a aquest darrer li toca fer una ascensió, pujar una llarga escala o emprendre un llarg viatge. Ras i curt, qui s’acosta a escoltar fa un camí d’ascesi, de preparació per escoltar que inclou, entre altres coses, el respecte.

Per això l’única cosa que no em va agradar de l’entrevista va ser que l’entrevistadora tutegés a en Martí Anglada. Potser es coneixen de fa temps, tal vegada van a les mateixes instal·lacions a fer esport o tenen algun grau de parentiu; tant me fa. No m’interessa saber si l’entrevistadora té una gran confiança amb el personatge o si són col·legues. M’interessa només si les preguntes són escaients i, sobretot, les respostes de l’entrevistat. Si l’entrevista, sense cap sol·licitud explícita per part de l’entrevistat, es fa amb tractament de tu, la primera impressió és que l’entrevistadora ha anat per feina, no ha estat la primera a aprendre alguna cosa de la conversa. I no tinc context per fer-me una segona impressió. Malament.

Publicat dins de Societat | Etiquetat com a | Deixa un comentari

“Íncubo” i el senyor Patata

De petit em vaig passar hores jugant al senyor Patata. El de debò, aquell que començava per demanar una patata a l’àvia, i després se li anaven punxant els accessoris fins a configurar un personatge inventat, inesperat, sempre divertit. En acabat la patata tornava a l’àvia, que la rentava i la integrava en un plat o altre. L’àvia va morir amb més de noranta anys, de manera que tan dolent per a la salut tot allò no devia ser. A casa potser passaven just però de polits, n’érem.

Ahir vaig tenir ocasió de veure “Íncubo”, a la sala Villarroel. Ho confesso: sóc un espectador cartesià. De petit em van inculcar allò de la introducció, el nus i el desenllaç, i em va quedar tan clar que si m’ho prenen ho trobo a faltar. Però també de petit vaig dedicar moltes hores a jugar, i en el joc aquestes estructures lineals eren sobreres; el senyor Patata es constituïa en qualsevol ordre, i els resultats inesperats eren els millors. “Íncubo” és una proposta que pertany a la segona categoria, al joc, per bé que un joc per a adults, constituït amb elements basats en la por, la incertesa, el dubte. La representació va jugar a desconcertar-me durant tota l’estona, amb una reeixida combinació d’interrogants i d’elements audiovisuals (especialment memorable em va semblar la nanoevocació d’una festa desenfrenada).

En sortir de la representació era incapaç de dir si la trobava recomanable o no. El joc em tenia atrapat però encara no m’havia deixat anar. Ho he lliurat a la son. I avui, tot i que em continuo mirant les peces, ja he tornat la patata a l’àvia. “Íncubo” ja bull a l’olla i serà a punt per a l’hora de dinar. Aneu-hi, i deixeu-vos robar les certeses, que n’arrosseguem massa.

Publicat dins de altres | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Procrastinar

“Procrastinar” és un error. Qualsevol altra cosa que en pugui dir ha de gravitar al voltant d’aquesta insubstituïble clau de volta.

És un error fonètic, una paraula llarga i difícil de dir. La seqüència de “pr” seguit de “cr”, amb vocals fortes entremig fan que les llengües poc o mal preparades s’embarbussin i en surtin trontollant. El més freqüent és trobar-se “procastinació”, en què una erra paga els plats trencats, com quan un corredor de tanques les va tombant en el seu desfici per arribar a la meta.

És també un error de moda. Les modes en el llenguatge fan més mal que bé, perquè difonen paraules mal enteses, poc païdes. La viquipèdia detalla tres variants de procrastinació, totes les quals clamen a crits l’ajuda d’un bon psicòleg o d’un equip en el cas de mediocritats. Però a peu de carrer la fem servir com un calaix de sastre per referir-nos a coses deixades per a l’endemà, a l’engròs.

És un error idiomàtic. L’idioma té una gran riquesa, i englobar tot de conceptes en una sola paraula és una simplificació empobridora. El català té frases fetes, com ara “fer el mandra” o “fer el ronso”, que indiquen que el català habitualment s’ha centrat en allò que la persona deixa de fer i hauria d’estar fent. “Procrastinar” afegeix un component d’ansietat estèril, paralitzant, que prou ens podríem estalviar. Al mandrós se’l motiva, si us plau per força, a fer allò que no vol fer, i avall va. En canvi, al procrastinador se li obre al davant un futur de sessions de teràpia, d’adquisició de llibres d’autoajuda, de posar-se –en els casos terminals– en mans d’un coach. Un bon mandrós, un d’aquells que es fan dir sí senyor (penso en en Carles Reixach, per posar un exemple de casa) és un pou de saviesa; un procrastinador és un malalt.

“Procrastinar” és un error: fer-ho i dir-ne. Ajornem-ne l’ús tant com puguem. Automàticament serem millors persones, i recuperarem la facultat de la parla.

Publicat dins de altres, Societat | Etiquetat com a | 6 comentaris

Registres vitals

Fa una estona, tot petant la xerrada sobre la pel·lícula “Gladiator” amb @trinamilan (http://trinamilan.cat/) mitjançant el Twitter, hem sortit a parlar, per associació gairebé lliure d’idees, de tres conceptes i la seva desitjable interacció: morir per una idea, literatura i campanya electoral. La Trina m’ha convidat a escriure un apunt a dues mans (ella en fa un al seu blog, jo faig aquest al meu) i a veure què en surt. Com que la idea m’ha vingut de nou, m’hi he apuntat corrents.

Morir per una idea és un concepte que en general diria que es considera passat de moda (com si fa deu, vint o trenta anys hagués viscut una edat d’or!). Els atemptats terroristes, les immolacions estil bonzo o el ranxo Waco no contribueixen precisament a fer-ne una tendència. I, tanmateix, quan una narració èpica, ben estructurada, presenta algú que dóna la vida pel que considera una causa noble, hi sintonitzem com el primer dia. Es podria adduir que el mèrit prové de l’obra artística, però no té per què ser així: una biografia rigorosa d’algú que ho ha donat tot, fins a la mort, per una causa noble, per un trajecte vital viscut fins a la fi, produeix el mateix efecte.

La literatura és una activitat que ens permet interactuar amb el somni, amb visions noves de la realitat o fins i tot amb realitats radicalment noves. Més a fons, ens permet rebre un acte comunicatiu d’algú que ha dedicat una pila d’hores, d’experiència, de mètode…, és a dir, de temps vital, i respondre, al nostre torn, amb un acte vital tan intens com és una estona de lectura. A mi la lectura de literatura em sembla sobretot un acte comunicatiu vital, intens.

I la campanya electoral? Desenganyem-nos: és la pota d’aquest tamboret que balla. Ens hi apropem amb un escepticisme que no deixa gaire marge a les experiències vitals. Desenganyats per campanyes anteriors i pel capteniment quotidià dels aparats dels partits, sabem que viurem un espectacle amb decorats de cartó pedra. La contradicció latent és colossal: sabem que ens hi juguem l’elecció dels més ben preparats, dels més abnegats, dels aristoi (els millors) perquè facin del nostre dia a dia dels propers anys un temps el millor possible. Hi ha en joc conceptes capitals, èticament parlant, com ara honestedat, justícia, generositat, abnegació, solidaritat… I no ens ho creiem. Massa bonic per ser cert. I els partits se n’encomanen, compostos en el fons per gent que som nosaltres, i en tenen prou d’anar fent la viu-viu amb política de mercat en què el principal és disputar la clientela a la paradeta del costat, al partit del costat. Política de betes i fils.

Definitivament, hem d’aconseguir que les idees per les quals val la pena morir, i la Literatura, la comunicació com a sagrament de la vitalitat, entrin al cor d’una activitat social tan transcendental com són unes eleccions, i que com a societat ens prenguem cada campanya electoral com un procés de maduració, personal i col·lectiva. Sense aquesta experiència d’anar a fons, un cop més, tots plegats, representarem uns pastorets que ni tan sols tenen un guió literàriament interessant.

Publicat dins de Societat | Etiquetat com a , , | 3 comentaris

Amb el barret d’articulista

Magic TrackpadFeia molt de temps que no publicava cap article per a tercers. Anys enrere ho havia fet sovint, per guanyar-hi algun ral però sobretot per afició, per estar en contacte amb les noves tecnologies i per remenar novetats.

Fa poc, gràcies a bellugar-me per Twitter, vaig tenir ocasió de conèixer en Miquel Labòria, del Bloc d’Apple en Català, i em va oferir la possibilitat de publicar-hi un article sobre la meva més recent adquisició, el Magic Trackpad d’Apple. I em va fer il·lusió tornar-m’hi a posar.

Dit i fet: podeu llegir l’article, si us ve de gust. Es titula Segones impressions: Magic Trackpad. No us garanteixo que us interessi. Tampoc em sembla que el títol enganyi gaire.

Publicat dins de Apple | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Em venia de gust

Em venia de gust fer un apunt sobre el Barça, però al final ho he deixat córrer.

Em venia de gust recordar que estem vivint els millors anys del club, però ho havia de fonamentar amb dates i títols que no recordo amb exactitud.

Em venia de gust recordar que l’expresident Laporta ha fet una gran tasca al club, amb magnífics entrenadors i col·laboradors, i que si alguna cosa ha demostrat amb les seves sortides de to és potser el devessall de contradiccions que tots duem a dins. Però em faltaven enllaços a fotos, noms i cognoms complets. Deixem-ho.

Em venia de gust fer notar que l’elecció de l’actual president, Sandro Rosell, i el seu equip va ser amb uns resultats a les urnes extraordinaris, fins i tot superiors als que va obtenir el seu antecessor (que també van ser-ho en el seu moment). I que passats quatre dies des de la presa de possessió costen d’entendre les manifestacions, orquestrades o solistes, que estranyament sovint sento contra l’actual junta. Però em falta la relació completa de noms, de vinculacions, de preferències d’uns i altres. Fora.

Em venia de gust comentar que continuo veient com el Barça s’incardina en el dia a dia del país, del nostre país, i que per fer-ho no li cal tancar portes, ni fer escarafalls a ningú, ni anar a la contra. En té prou de ser i de fer. Però hauria de preparar una relació de fets que no tinc a punt. Llàstima.

En fi, em venia de gust gaudir del bon record dels darrers anys i de l’encoratjador present i futur del Barça; de comentar que el club és prou gran per honorar presidents passats i fer costat a l’actual, i fins i tot d’estalviar una mica d’il·lusió per a qui vingui després. Museu, Estadi i Acció: passat, present i futur d’un club que és més que un club i que en aquest “més” hi conté les aspiracions de tots plegats. Però al final havia de buscar tantes dades que m’ha fet mandra posar-m’hi.

Publicat dins de Societat | Etiquetat com a , | 2 comentaris