Les virtuts del cagar

Quan jo n’era petitet passava sovint per davant d’un quiosc del carrer Ferran, d’aquells entaforats en un portal. En aquell quiosc hi havia entre moltes altres publicacions una que em tenia el cor robat: era un petit llibret titulat “Les virtuts del cagar”. No vaig saber mai si el llibre es venia molt i el senyor del quiosc en tenia una pila per anar reposant o bé si no en va vendre ni un i l’exemplar que em tenia fascinat era sempre el mateix.

Jo sabia que no podia accedir a aquell llibret perquè a casa eren partidaris dels eufemismes. Els pares, a la més lleu insubordinació en el llenguatge, em deien: “No diguis paraulotes”, i avall.

No sé si és per (de)formació rebuda, però el cas és que trobo que els eufemismes tenen la seva gràcia. Per fer anar eufemismes s’ha de tenir vocabulari: t’obliguen a saber com es diu una cosa i a trobar una altra manera de dir-la. També tenen l’encant d’allò que es vol dir però no es diu; els eufemismes són per a gent versada en els sobreentesos, amb capacitat d’empatia. Per sota hi corre intel·ligència social.

Totes les produccions humanes generen tard o d’hora subproductes. En el cas dels eufemismes aquest procés es va materialitzar en l’aparició del “llenguatge políticament correcte”: l’eufemisme va quedar colgat sota una gruixuda capa de sentit polític. El sobreentès per dir una cosa que fa de mal dir es posa al servei d’una posició bel·ligerant. El “políticament correcte” no és una manera més elegant –o fins intel·ligent– de parlar sinó que pretén dictar de què es pot parlar i de què no. Mentre que el pobre eufemisme substituïa, el “políticament correcte” tapa, amaga; sense embuts: censura.

Però les coses sempre poden empitjorar, i el “políticament correcte” ha deixat pas a les inefables “línies vermelles”. En són una versió agressiva: el mateix color vermell ja apunta una amenaça. Però tot plegat és fictici: una línia vermella se suposa que no es pot creuar; davant d’una línia vermella hom hauria d’intuir un latent: “Si la creues et passarà de tot”. Tanmateix, ja en el seu origen polític es fa servir en situacions en què qui ho diu sovint no té cap mena de força per dissuadir-ne el creuament. La línia vermella és una aparença, semblant en fons i forma a la cua que desplega un paó. Simula una determinació que no té on recolzar-se.

Com és natural, un concepte tan simple i buit de contingut com les línies vermelles ha reeixit notablement a les xarxes socials. Qualsevol que vulgui blasmar algú altre per haver fet ús de la seva llibertat d’expressió tira una ratlla vermella i a córrer. Les línies vermelles han esdevingut la feble arma de les dictadures unipersonals: es pot proclamar als quatre vents què es pot dir i què no. Parlar de línies vermelles dóna a l’interessat la sensació d’elevar-se moralment per dictar les normes com fa tot bon dictador massa mandrós per envair països que es limita a emprenyar en la distància curta.

Mentre no s’entengui que si no t’agrada el que diu un altre el pots deixar de llegir –el pots deixar de seguir–, hi ha una situació d’analfabetisme funcional 2.0 que impedeix gaudir adequadament de les xarxes socials. Convé recordar que la lectura no és mai innocent: hom llegeix i entén allò que vol, no sempre allò que l’emissor ha volgut escriure.

I el cas és que jo em vaig quedar sense el meu “Les virtuts del cagar” i mai no sabré si m’hauria canviat la vida.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Les virtuts del cagar

  1. elbixo ha dit:

    Bon dia, senyor Brugués.

    Potser li agradarà saber que la petita botiga de què parla va vendre, si més no, un exemplar d’aquell llibret de títol atractiu. Resulta que quan jo era un marrec també passava sovint per allà, sempre amb el meu iaio, i a tots dos ens cridava moltíssim l’atenció. Era un llibre com se’n veuen pocs, certament, i com que tots dos n’érem plenament conscients, un dia vam sortir de casa amb l’objectiu premeditat d’entrar a la botigueta i adquirir-ne un exemplar. No vam voler explicar a ningú el nostre pla i la veritat és que no sé ben bé per què, escolti, perquè a casa meva no hem estat mai persones de pèls a la llengua. La meva senyora mare, per exemple, és de les que dóna sovint records de part del nebot d’en Manel, i quan hom li pregunta que de quin Manel es tracta, que no és pas conscient de conèixer cap Manel, la mama crida “el que té els collons plens de pèl!” o alguna rima consonant similar. Bé, el que volia dir és que sí, que vam comprar un exemplar d’aquell llibret i que a dia d’avui encara l’ha de tenir l’avi desat en algun estant. Si ens va canviar la vida o no, no li ho sabria argumentar. Ara bé, el meu senyor iaio en farà noranta-cinc d’aquí un mes i com comprendrà, cap persona enraonada podria negar la probable relació entre aquesta longevitat i el fet d’haver llegit aquell seguit d’estrofes.

    Salutacions cordials.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s