Dia de ressaca

La meva darrera audició: dissabte, la vetlla; diumenge, l’execució; i avui dilluns (de fet ja dimarts, que ja és tard), ha tocat ressaca. He anat paint durant tot el dia l’experiència viscuda ahir. Sobre com va anar l’audició, quatre paraules:

Al Barrio de Triana em vaig trobar a mercè dels nervis i se’m va fer llarga, llarga… Me’n queda el regust de tocar-la en un futur amb una mica més de dignitat; però bé, vam arribar fins al final, que amb una peça així ja té el seu mèrit. Després va venir la Moixiganga de Tarragona, que vaig voler tocar amb tot el sentiment però els nervis tot just acabats de passar encara em voltaven per dins i s’anaven fent comentaris quan es creuaven; no en tinc un record fidel, però diria que per moments vaig ser feliç. I per acabar, la Tocata – impromptu, que mentre la tocava el meu hemisferi dret anava rumiant: “aquesta inxa està molt i molt seca, toca patir”, mentre l’hemisferi esquerre tirava cap a: “si només l’hagués estudiada una miqueta més…”.

I un cop passada l’audició, un cop fet el fet, vénen les reflexions. M’he mirat amb atenció la photo finish de l’arribada i la primera reflexió a arribar ha estat la d’absència. Absència de l’Aula. Miraré d’explicar-me.

Deia en un post anterior que aquí acabo, si més no de moment, els meus estudis a l’Aula. El principal motiu és que aquesta no és la meva Aula, que me l’han canviat. Des que vaig entrar-hi sempre m’ha semblat una institució “a la italiana”, amb un estat de crisi permanent, de discussió sobre què s’hauria de fer i què no, sobre què hauria de fer cadascú per portar el centre, al capdavall, cap a una pila de direccions diferents. (Ja de sempre ha sigut un centre d’ensenyament adscrit al departament de Cultura.) Però aquest bullir l’olla em fa l’efecte que era la conseqüència de la vida, de l’empenta, de les ganes. A mi em semblava una manera de fer molt llatina, molt meridional, molt nostra. I per tant, l’Aula era al seu lloc; com diuen ara els polítics, “trepitjava territori”. De fet, hi tirava arrels.

Ara, però, analitzo les meves sensacions, les comparo amb la gent amb qui més relació tinc i he tingut al llarg d’aquests anys allà dins, ens miro a tots plegats i trobo que semblem ovelles sense pastor. I no deixa de ser curiós, perquè de pastor, amb rabadans i tot, prou que n’hi ha. Però el que trobo que té distret el bestiar és que els camins fressats han deixat pas a camins nous que no sembla pas que portin a pastures més verdes. Deixant de banda les metàfores abans no ens hi fem mal, trobo que amb la direcció actual l’Aula va sofrint un allunyament progressiu del carrer. Em toca tornar-me a explicar.

La música tradicional i popular, en un alt percentatge, és una música funcional, “al servei de”: acompanya balls, figures, participa en protocols, anima i ajuda a vertebrar festes, diades… I tot això amaga una trampa: si no es trepitja la festa, si no se segueix el curs de l’any a peu de festa i a cop d’instrument, no s’entén. Es pot fer veure que sí, però es veu que no. Tots tenim llacunes, i alguns fins i tot hi podem criar ànecs, de tantes que en tenim. Però el que toca quan s’ensenyen les llacunes és obrir debat, escoltar tant o més que parlar; fer propostes, sí, perquè va amb el càrrec, però escoltar la contestació d’aquells que, ves per on, tal vegada en saben més. Treure el fuet quan el carro va pel pedregar vol dir, en el millor dels casos, acabar fent un comunicat amistós d’accident i sospirar alleujats perquè no hi ha hagut ferits.

Parlo de sensacions, i sóc conscient que poden ser totes ben errades, tot i que no m’ho sembli. És per això que em toca retirar-me, o més aviat enretirar-me una mica, deixar que les coses facin el seu procés, que els processos arribin a la seva fi, i aleshores ens posarem el barret d’historiador i farem una anàlisi objectiva de com ha anat tot plegat (i continuarem discutint, que sense discutir el dia es fa molt llarg). Ja n’anirem parlant. Fins aviat.

Aquesta entrada s'ha publicat en Gralla i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Dia de ressaca

  1. Joan Sanagustin ha dit:

    Et felicito per aquesta iniciativa del blog de l’Amadeu. Jo no soc de lletres (tampoc de números) però intueixo que està molt ben escrit, encara que amb tanta metàfora, la veritat es que ho i tingut que llegir dues vegades. I si , amb moltes de les coses que dius hi estic d’acord, en tot cas en la propera trobada gastronòmica ja polirem detalls.
    Moltes felicitats i que duri el blog, estaré alerta i intentaré estar al dia de les novetats que publiquis.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s