El llenguatge com a eina de menyspreu

Avui he tingut ocasió de llegir dos titulars en dos mitjans diferents que m’han cridat l’atenció. El primer, a El País (El jefe de los obispos alemanes, acusado de encubrir abusos) i el segon al 3Cat24 (El cap dels bisbes alemanys sota sospita per haver suposadament encobert un abusador). I m’han cridat l’atenció per la reiteració en la manera d’esmentar el càrrec del bisbe en qüestió: cap dels bisbes alemanys o, en castellà, jefe de los obispos alemanes, que encara em sona més dur. Però, en ambdós casos, m’estranya la manera trobo que deixada, gairebé barroera, d’esmentar el càrrec. Em fa l’efecte que aquest bisbe deu ocupar el càrrec de president de la conferència episcopal alemanya, que és el bisbe escollit per la resta de bisbes per actuar com a president, diria que amb una tasca més representativa que no pas executiva. I aquests bisbes representen els fidels catòlics de llurs diòcesis, els quals s’hi senten (amb afinitat variable) representats.

Em sap greu que mitjans de seriositat contrastada com aquests dos siguin tan laxes en la manera d’esmentar un càrrec representatiu; més que més perquè, amb la que li està caient a l’Església catòlica amb els reiterats casos d’abusos a menors, pertoca a la premsa mantenir una objectivat que ajudi els lectors a tenir una percepció acurada de la tragèdia. I en la realitat social que ens trobem, en què es demana un respecte just i necessari envers totes les creences, malament rai si anivellem per baix i, en lloc de respectar i donar suport a les creences que n’estan mancades, ens dediquem a manllevar-lo a les que, mal que bé, ho tenen més ben resolt.

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

13 respostes a El llenguatge com a eina de menyspreu

  1. Cristina ha dit:

    Sense entrar en la qüestió del respecte que es mereix un càrrec representatiu de l’Església Catòlica a l’hora de referir-se al seu tractament, el que queda clar és que quan Roland Barthes deia que el llenguatge és feixista tenia raó.

    • Amadeu Brugués ha dit:

      Ho trobo massa lapidari per manifestar-me; o potser no sóc prou entenedor, possibilitat que sospeso tot sovint.

      • Cristina ha dit:

        Sí que és cert que m’ha quedat una mica lapidària, la frase. Barthes es referia al fet que el llenguatge no és neutre, que el codi lingüístic és un conjunt de signes carregats de poder, d’un poder que és feixista, perquè el feixisme no es defineix tant pel que impedeix dir, sinó pel que obliga a dir. Darrere de l’expressió “jefe de los obispos alemanes” hi ha una ideologia o una opinió sobre el tema que queda definida no pel que no diu (tot i que ens ho podem imaginar), sinó pel que diu amb tota intencionalitat, no és una tria neutral, sino totalment intencionada.

      • Amadeu Brugués ha dit:

        T’agraeixo l’aclariment, i ara sí que em veig amb cor de dir que et dono la raó. Jo hi trobo, però, un matís a la terminologia que esmento al post que enllaça amb una manca d’arrels i de reflexió que fa que els valors transmesos siguin fugaços i intrascendents, de manera que la crítica subjacent no aporta res de bo. Per arribar al nivell d’elaboració que suggereixes cal preparar-se millor, i els mitjans no estan per la feina.

  2. Cristina ha dit:

    No sabria dir-te quin és el matís que hi volen introduir en fer servir la paraula “jefe”. Em fa l’efecte, però és una percepció completament subjectiva, que la intenció seria despullar el càrrec en qüestió de qualsevol referència espiritual. Hi ha un “jefe” i uns subordinats d’una organització, d’una “empresa”, que no tindria res a veure amb el caràcter espiritual de què s’hauria de revestir l’Església. També en parlar de “jefe”, d’alguna manera converteix el bisbe escollit pels bisbes (no entenc gaire de jerarquia eclesiàstica, seria un arquebisbe?) en responsable últim d’aquests subordinats, que són acusats d’abusos de menors, així que de manera velada se’l fa responsable últim d’aquest delicte.

    Jo crec que els mitjans de comunicació en saben molt de la manipulació a través de la paraula, no sé si s’ho plantegen als nivells que ho feia Barthes. Ho poden fer més o menys barroerament, però que ho fan amb plena consciència, segur. Parles de la necessitat d’objectivitat per part de la premsa i això crec que és demanar la lluna, avui en dia. A 3r d’ESO ja els ensenyem als nens la diferència entre un text periodístic informatiu i un text periodístic d’opinió. Però aquesta diferència, quan es duu a la pràctica, s’esborra completament i els periodistes exerceixen d’ideòlegs i ocupen un terreny que pertocaria, en tot cas, als polítics.

    • Amadeu Brugués ha dit:

      L’obra del senyor Barthes (a qui no tenia el gust de conèixer prou, i m’ho compto com un aprenentatge destacat d’aquesta conversa) i la seva aplicació al redactat dels articles i notícies dels mitjans actuals trobo que es comença a merèixer un apunt nou, dedicat. Miraré de posar-m’hi alguna hora, perquè puguem continuar parlant-ne si et ve de gust. La tesi central, ara per ara, seria: els mitjans actuen amb premeditació, però els periodistes depenen també individualment de la seva circumstància personal; donar opinió és inevitable, la gràcia és donar una opinió fonamentada i explicitar-ne els fonaments.

      Pel que fa als arquebisbes, són bisbes d’una arxidiòcesi. Una arxidiòcesi és una diòcesi “amb galons” (per exemple Barcelona per la població que engloba, en comparació amb la de la Seu, posem per cas). El president d’una conferència episcopal diria que pot ser un bisbe o un arquebisbe, indistintament, però aquí ja no hi poso la mà al foc.

  3. Cristina ha dit:

    Gràcies per l’aclariment sobre els càrrecs en la jerarquia de l’Església, em passa com amb l’exèrcit, mai no tinc clar qui està per sobre de qui.

    No sé si Barthes resulta prou engrescador com a matèria d’estudi per a l’estiu, però sempre estic disposada a parlar-hi, encara que el conec d’esquitllada, del poc que em van ensenyar d’ell a la facultat. Mai no he aprofundit en les seves teories.

    Parlar de la llengua com a element de manipulació sempre és interessantíssim. Avui n’he tingut un bon exemple, quan sentia parlar per televisió (informatius de Cuatro, en concret) de la manifestació d’ahir dissabte contra la resolució del TC sobre l’Estatut. I no només m’ha quedat clar que es pot manipular amb les paraules, sino amb la imatge, que diuen que val més que mil paraules. Una imatge també menteix millor que mil paraules falses.

    • Amadeu Brugués ha dit:

      Jo diria que tots manipulem: l’entorn, els altres, nosaltres mateixos. Des que tenim polzes oposats que manipulem de mena. Però les raons ocultes, els interessos, les pors fan malbé el fet innat de manipular. Reivindico la manipulació honesta, que no és de cap manera una contradicció.

      • Cristina ha dit:

        Interessant el comentari d’en Jordi. Però no acabo d’entendre com una “manipulació” pot ser honesta. “Manipular” té una connotació de perversitat de les intencions, perquè la seva finalitat és “dominar”. En un context de manipulació, el llenguatge perd aquesta capacitat de “construir” móns de què parlàveu i es converteix en eina de domini, perquè ens toca allò que tenim de més vulnerable, que són les emocions.

      • Amadeu Brugués ha dit:

        Més que dissentir, acoto: manipular és, primerament, operar amb les mans i, per extensió, manejar, transformar. La connotació negativa d’alterar amb frau, subreptíciament, arterosament (que en té de paraules, el diccionari!) és afegida. Per això parlo de manipulació honesta, perquè entenc “honest” com a contramesura davant la (fàcil?) opció de fer anar els altres com a titelles. Ja que no sóc un observador imparcial del que m’envolta, perquè la meva sola presència ja modifica l’escenari, crec que haig de proclamar obertament les meves intencions (que sovint ni jo mateix tinc clares del tot) per posar-me d’acord amb altres i establir comunicació. Si un interlocutor hi juga amb els mateixos principis, i tant que construïm mons amb les paraules, i les emocions són escrupolosament respectades pel seguiment de les regles del joc.

  4. JordiPM ha dit:

    És evident que el llenguatge no només defineix la realitat, sinó que principalment la construeix. Si jo dic “el jefe de los obispos” no estic identificant una persona, sinó que l’estic connotant: responsable últim, autoritarisme, degradació del càrrec de bisbe…

    I, com que la notícia no parla d’això, sinó dels abusos, aquesta manipulació me l’empasso sense adonar-me’n, de la forma més subtil.

    Merci pel post, i pel diàleg posterior!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s