Ahir a la nit vaig veure arribar rabent la meva gata a amagar-se rere el monitor de l’ordinador mentre jo hi feinejava. Val a dir que la gateta és poruga de mena i el darrere del meu monitor és el seu palau d’hivern, l’indret on es refugia quan alguna cosa la neguiteja, com ara un soroll fort o tenir forasters a casa.
Em va sobtar que vingués de retirada a aquelles hores i sense fer soroll em vaig atansar a l’altra punta de pis. Bingo! A tocar del finestral, un lladregot remenava el primer que havia trobat a l’abast. Em va veure arribar i va fugir corrents per on havia vingut; previsorament, s’havia deixat el finestral obert i no s’hi va pensar gens a girar cua i marxar per on havia vingut.
Sóc l’afortunat posseïdor d’una gata guardiana, ves per on. La meva fortuna s’incrementa pel fet que el lladregot no va tenir temps d’endur-se-me’n res, ni de fer malbé cap objecte de la meva propietat. Vaig interpretar, assenyadament, que l’experiència m’havia ensenyat alguna cosa i que pel preu insignificant que n’havia pagat valia la pena. Una sort, diguéssim.
Però, ai, las, aquest matí m’he descobert anant a mirar cada cinc o deu minuts a l’altra punta del pis. Els sorollets de l’immoble, que tradicionalment formaven part de la respiració quotidiana, ara són senyals d’alarma. Cada cop que el nen de dalt fa rodar una bala o que pel celobert algú apuja o apaga la música, vinga, sobresalt i a mirar que no hi hagi ningú. El lladregot va tenir la gentilesa no tan sols de no endur-se ni fer malbé res; també em va deixar de regal un neguit que avui em permet, amb prou feines, escriure una irrellevant entrada al meu blog.
El meu subconscient és, a desgrat del seu nom, una part molt conscient de mi i sé que arxivarà convenientment aquesta experiència i em farà més poruc, més previsor, més reservat. Ja em veig a venir que en unes properes eleccions, a l’hora de definir la meva intenció de vot, em ballarà pel cap la idea d’apropar-me al partit que digui amb paraules més sonores i fermes que aposta per la seguretat per damunt d’altres ideals molt sobrevalorats. Ui, paro un moment d’escriure, que he sentit un sorollet.
Lladregot, m’has ben cardat.
El blog de l'Amadeu Brugués 
Suposo que amb el temps s’oblida, però a mi em van atracar uns gitanos al Tram i durant el parell de mesos següents, tota persona que pujava al metro, autobús o tram era algú que em volia atracar. Ara vaig més atent que abans, quan vaig en transport públic, però la cosa ja no és obsessiva. A la llarga s’acaba estant més a l’aguait.